“Ítaca, la meva Ítaca”

Ítaca, el meu encant,
Odisseu, tot cor l’anhela,
lluny se l’han portat,
els vents de la tempesta.

Els déus l’han castigat,
només per l’atreviment,
pel més proscrit navegant,
envoltat de tanta gent.

No és càstig per la cobdícia,
ni tampoc per la luxúria,
és només una “carícia”,
dels déus mostrant penúria.

El preu de l’atreviment,
això ens caldrà entendre,
buscar el penediment,
tot patint dins la turmenta.

Hades… de les tenebres reialme,
pot semblar un lloc cruel,
vol conèixer la seva ànima
… la veritat, el seu anhel.

Tirèsies molt clar va dir,
“vols tornar aviat a Ítaca,
però encara hauràs de patir,
…un déu ofès que t’ataca”

Tot plorant dins la fosca,
d’aquell paratge estressant,
la mare parla tosca,
…Odisseu sembla un infant.

Parla amb l’un i l’altre mort,
tots han estats bons companys,
però ell no hi troba conhort
…li resulten tan estranys.

L’empenta que mai s’acaba,
tornarà a posar-lo enmig,
partirà aviat a casa,
…Odisseu en té el desig.

Haurà de passar més misèries,
i… mirar sempre endavant,
brollarà sang d’ artèries,
… haurà de seguir lluitant.