Maleïda crisi (3)

Pareix que no hi ha ningú que tengui la recepta per sortir de la crisi. Economistes de fama internacional plantegen solucions diverses i, a vegades contraposades.La solució, tal volta, sigui més simple, i arribi, com passa moltes vegades de l’enginy del poble.

Aquesta és la solució a la crisi que m’ha arribat via correu electrònic. Llegiu l’adaptació que n’he fet, a veure si ens aporta uns moments de relaxament…

Això era i no era un poble on tots els seus habitants tenien deutes i vivien de crèdits. La situació era insostenible…

Un dia arriba al poble un home ric, entra a la fonda i demana habitació per a una nit. Deixa un bitllet de 100 euros a l’amo de la pensió i puja al primer pis a veure l’habitació.

L’amo de la pensió agafa el bitllet i se’n va a cal carnisser i li paga tot el què li deu.

El carnisser agafa el bitllet i corre a pagar el deute que té amb el criador de porcs.

El criador de porcs va al magatzem de pinsos i paga el deute del menjar dels animals.

L’amo del magatzem de pinsos agafa el bitllet i el duu a la Sra. S, una dona de vida alegre que li ha fet alguns favors a crèdit.

La Sra. S, amb el bitllet a la mà, va a veure l’amo de la pensió i li paga el lloguer de les habitacions que li deu des de fa més de tres mesos.

L’amo de la pensió va a embutxacar-se el bitllet, però en aquest moment baixa el viatger que ha anat a mirar l’habitació, i li diu que no troba el llit gens còmode i que prefereix seguir el viatge.

L’amo de la pensió torna el bitllet de 100 euros al viatger i aquest reprèn el seu camí.

Quan el viatger ha partit, el poble ha canviat de fesomia, ningú ha guanyat ni un cèntim d’euro, però ningú té cap deute, tots miren el futur amb optimisme.

Si els doblers no circulen no s’acabarà aquesta maleïda crisi.

4 pensaments a “Maleïda crisi (3)

  1. El mateix passaria si el batlle d’aquell poble, coneixedor de la situació d’endeutament dels habitants del seu municipi fes un préstec de 100€ a l’hostaler fins que s’hagués sanejat l’economia del poble.

    És un exemple quasi idèntic al del conte d’aquí dalt, encara que amb la figura del batlle vull representar una figura de poder, com pot ser un ministre d’economia o un president d’estat, ja que aquests sí que podrien sanar les economies dels ciutadans.

    En canvi, el govern prefereix rescatar els bancs, amb l’excusa de que els bancs són el motor de l’economia. És cert que, en un sistema capitalista, els bancs són els encarregats de la concessió de crèdit als emprenedors i ciutadans, encara que no ens han d’enganar, ja que si als crèdits que el govern ha donat als bancs per a tapar els seus forats, els hagués donat als ciutadans endeutats, aquests haurien sanejat les economies dels bancs. I l’Estat és del POBLE!!, no dels bancs. Els euros que té el govern els té perquè nosaltres, El POBLE, els els hem donat.

    I on han anat els diners del poble injectats en la banca per al suposat sanejament de la nostra economia?? Idò han acabat dins les butxaques dels peixos grossos.

    Ho exemplificaré amb un conte:

    Això era i no era… els habitants d’un poble, amb una característica comuna, tots estaven endeutats amb un home ric.

    Resulta que aquest home ric, que posseïa moltes cases i terres, es queixava de que ja no disposava de diners en efectiu, perquè moltíssima gent no li pagava els deutes.

    Amb això, l’home ric, llest com era, tingué la brillant idea de pressionar al batlle d’aquell poble, que també li devia diners, a fi de que li donés diners en efectiu de les arques públiques, explicant-li que si ell disposava de euros en metàl·lic els gastaria en els comerços del poble, i així l’economia local quedaria sanajada.

    El batlle, que també era llestarró, li digué que li concediria els euros si li perdonava el deute.

    Home ric i batlle feren sa barrina, i ara el poderós s’havia convertit en superpoderós, i el batlle s’havia d’inventar històries estranyes per a explicar al poble on eren els euros dels tributs municipals.

    (El final d’aquest conte és patètic)

    Un any després, l’home superpoderós no s’havia gastat els diners en els comerços del seu poble, i es comprà una illa a Dubai. I el batlle, denunciat pels “cans de caça” de l’oposició, anava de judicis acusat de malversació de fons públics.

    Vet aquí Espanya, Europa i tot Occident!

    • Joan: M’agrada molt el plantejament que n’has fet. Continuarem plantejant interrogants sobre aquesta crisi amb l’objectiu d’informar i, sobretot, de despertar consciències.

Respon a Joan Umbert Font Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.