“Conveniència”
Plantegem-nos ni més ni menys que tot un repte:… què és el llenguatge?
Basta una colla de definicions sobre un objecte perquè una persona que no l’ha vist mai, el pugui reproduir. El que passa és que perquè això passi, cal que la persona receptora entengui les descripcions: és a dir, que pugui desxifrar el codi que li envia l’emissor, ras i curt: que emprin el mateix llenguatge, que serà, en el cas posat com exemple, un llenguatge científic, on ja prèviament s’han establert els mots tècnics i les premisses.
Jo diria que no cal ser un científic perquè això passi: en realitat, un pastor o un pagès, per exemple, fins i tot analfabets, poden conèixer tot una colla de senyals sobre el temps, les plantes, els animals, que pot comunicar als seus iguals, però que seria indesxifrable per un “urbanita”.
Què és, doncs, el llenguatge “natural”: ni més ni menys que un altre convenció, de la mateixa manera que ho és el “llenguatge científic”.
M’ha vingut al cap el que digué Montaigne a Assaigs (1580): “el revés de la veritat té mil cares i un camp infinit”; com hem vist i també s’ha parlat que “si l’objecte és allò a què el nom es refereix, allò que el nom designa, llavors és el referent, el significat del nom”…vist així no hi hauria d’haver dubtes: l’objecte hauria de ser el significat o viceversa; però precisament el dubte que em genera la lectura de Montaigne i d’altres autors, quan ens parla precisament del “revés de la veritat”, del “què no és” i les seves infinites possibilitats introduint el concepte de “veritat”, em reafirma la idea què, ens trobem “encorsetats” pel nostre pensament i llenguatge i aquests, pel bagatge cultural i social que portem.
La limitació de paraules, en aquest cas quatre-centes, un element més que condiciona el llenguatge. Sobre la qüestió del significat, penso que encara no s’ha dit tot.
Cert és que “…ens trobem “encorsetats” pel nostre pensament i llenguatge i aquests, pel bagatge cultural i social que portem”, encara que podem eixamplar o dilatar aquest corser, fent les nostres visions de cada cop més abarcadores i manco estretes.
D’aquesta manera, una persona que, esbucant murs psicològics, s’ha permés expandir els propi punt de vista, pot ser capaç de veure i respectar distintes perspectives, inclús pot entrar en el diàleg amb gent d’horitzons més restringits, entenent a l’altre i donar-se a entendre.
Gürgen Habermas (gran filòsof actual) diu que la qüestió de l’enteniment mutu és una de les principals tasques del món d’ara, on cada cop les distàncies, diferències i incomprenció entre uns i altres són més abismals (els vells no entenen als joves, i viceversa; els musulmans no entenen als occidentals, i viceversa; els creients no entenen als ateus, i viceversa; els pagesos no entenen als urbanitas, i viceversa; etc., etc.).
Per això actualment tenen molta importància les persones amb altes capacitats comunicatives i amb ampla visió del món (o sia amb un corser prou gran), ja que són capaces de fer de pont per a salvar els abismes de la incomprensió entre uns i altres, fent possible un mínim de comprensió mútua i fent del nostre món globalitzat un món de cada vegada més humà.
Bona tarda Joan,
absolutament d’acord amb el que afegeixes al meu petit assaig, fins i tot podríem allargar-nos més, i sobretot m’agrada molt quan fas referència a l’esbucament dels murs psicològics, i que jo hi afegiria també els murs socials.
És evident que per fer aquestes ruptures caldran molts canvis d’aptituts, per part de tots…però sobretot ens caldrà per seguir apostant per a una educació, integral i integradora, emfatitzant en el que ens agermana i llimant el que ens distancia. Pot semblar una quimera, però estic molt convençut que educant en la crítica i la tol·lerància, això pot ser possible.
Sapere aude. (Horaci, Epístoles 1, 2, 40)
M’ha agradat molt llegir aquesta informació…Personalment sempre li he donat molta més importància al llenguatge no verbal: expressió corporal, facial, to de veu etc…. supòs que es per això que no som amiga des Telefono