Gairebé cada dia arriben notícies del tren de Llevant i segurament se’n seguirà parlant. S’aplica el conegut sistema de “embolica que fa fort”. Es van aportant notícies i contranotícies fins aconseguir que les persones, en comptes d’opinar segons els criteris propis, ho fa segons la ideologia del grup amb la qual es sent identificat.

Una de les coses que demanen els indignats és transparència i participació. Difícilment es pot demanar transparència i participació a tots aquells partits que, ni hi estan acostumats ni tenen cap intenció de canviar puix ja els va be (i tant be!) així com es succeeixen els esdeveniments (les estadístiques del CIS parlen soles).

Però anem a l’embolic.

Els batles van a Madrid i els diuen que hi ha doblers, que acabar el tren o no és una decisió política del Govern d’aquí. De forma immediata, rèplica a la premsa, el Govern, mostrant xifres diu que això no és ver; un embull.

No sé si era necessari anar a Madrid, sembla ser que no es comencen les obres si no hi ha un projecte i una partida pressupostaria, aprovada i suficient, per atendre l’esmentat projecte. Es una decisió de coherència de la devaluada classe política amb els ciutadans, una cosa començada s’ha d’acabar (ho varen fer els socialistes amb Son Espases i els conservadors amb l’enderrocament de les parets de la via del tren, ambdues coses iniciades “per l’altre”).

D’altra banda, el conseller Company, que ja ha dit un enfilall de dois després de l’incendi d’Alpara diu (es pressuposa que en to burleta) que un dels entreteniments dels pagesos es comptar els passatgers del tren i que moltes vegades els basta amb una ma (desconec si els pagesos estan gaire contents de la valoració o entreteniment que, de la seva feina, en fa el seu Conseller).

El mateix dia na Joana, persona d’absoluta confiança que acaba de baixar del tren tota indignada, em diu que en el viatge que acabava de fer hi havia seixanta persones dretes!. I que moltes d’elles havien pensat fer una carta de queixa, malgrat sabien que no serviria de res.

Una cosa és que cada un disposi de la “seva realitat” i altra ben diferent és tergiversar les dades i els fets amb la finalitat d’embullar els electors.

La classe política ja està prou devaluada perquè encara s’hi afegeixi mes brou! Una total irresponsabilitat. Davant això, què es pot fer? Anar, demà, a la marxa!. I si plou?. I si plou també!