Tota fruita a son temps… (arboces)

L’arboça, tot i ser dolça, no agrada a tothom. Es diu que si se’n mengen massa pot engatar, ja que a dins conté una certa proporció d’etanol (un tipus d’alcohol). Malgrat l’abundància d’arboceres a les muntanyes, no és solen trobar arboces al mercat.

Amb les arboces, tradicionalment es preparava una beguda similar a la sidra i també vinagre casolà. I a algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per a acompanyar carn de caça.

Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules en el seu desé treball) brotà el primer arborcer. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l’arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat, sumat a les fulles verdes, el fan símbol de la immortalitat. D’aquí que els romans l’usessin en els funerals.

Segons els mateixos romans, aquest arbre estava consagrat a la ninfa Cardea. Explica la llegenda que aquesta ninfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allí s’insinuava als incauts amb la finalitat d’atraure’ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís de trobar-la. Allò va acabar quan Janus es va enamorar d’ella, i la ninfa no es va poder amagar del déu de les dues cares que, a canvi de l’amor robat, li va concedir el poder d’espantar a les bruixes, així com de curar als nens, els malalts i als embruixats. Segons ens comenta Ovidi, quan se la invocava, usava la seva vareta d’arbocera amb la que tocava tres cops les portes i els portals de les cases esvaïnt així tot mal.

4 pensaments a “Tota fruita a son temps… (arboces)

Respon a Guillem Mesquida Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.