Abans de parlar d’aquest tema, vull aclarir algunes paraules com: “missatge”, que era tot aquell feiner que es llogava a una possessió per fer-hi feina i viure-hi tot l’any. Als qui lleuraven els deien “parellers”, perquè manejaven un parell de bísties, i als qui manejaven un carro o feien feina de braços els deien “bracers”, i els qui feien de pastor o porquer els deien “guardians”. I finalment els “jornalers” eren aquells que anaven a sa possessió a fer feina de sol a sol, amb es senalló de menjua a s’esquena. Allà on s’hi guardava sa palla se deia “es sostre”, on dormien es missatges.En aquelles possessions més grans, solien tenir com a missatges quatre o cinc parellers, un bracer, un pastor i un mosso de pastor, un porquer i un mosso de porquer, i una plantilla de vuit o deu jornalers. El majoral era qui manava les feines que s’havien de fer.

Pel que fa als missatges, començaven l’any per la Mare de Déu del vuit de setembre fins al vuit de setembre de l’any que venia. Per això es deia la Mare de Déu dels missatges. El sou que es pactava que havien de guanyar, era per tot l’any. En aquell temps, la saldada que guanyaven, per exemple els parellers, solia ser d’uns cent cinquanta duros, i el pareller major uns cent vuitanta.

Sa majoria de missatges, i també de jornalers, repetien sa lloga varis anys, i alguns quasi tota sa vida. Els jornalers solien guanyar uns devuit reals cada dia, i cobraven cada dissabte després d’haver dinat.

La primera feina que solien fer els parellers, el dilluns de la Mare de Déu, era sembrar el sementer de la ferratge per les ovelles, i seguidament, la sivada, llegums, blat i ordi.

Tot el temps de messes de sembra, sa madona, cada vespre cuinava una ollada de brou de sopes pels missatges berenar l’endemà dematí, deure que havia de fer el pareller major, aixecant-se molt dematí per encalentir el brou, i quan estava apunt d’escaldar, se’n anava dins ses païsses, i quan arribava al portal del sostre, on dormien els missatges, cridava: sooooooooooooopes!!, i tots, parellers i guardians s’aixecaven ben aviat, i cap a menjar sopes s’ha dit.

Quan havien acabat de berenar, preparaven la llavor i abonos, i ho carregaven al carro que ho havia de dur al sementer. Escampar la llavor i la femada era feina dels jornalers. Quan havien fet tot aquest trafec, treien de sa païssa cada qual el seu parell, i els posaven el jou, i partien cap al sementer quan més o manco sortia el sol. I així totes les messes de sembrar. Cada un dels parellers se’n duia un mos de pa i un bocí de formatge dins una taleca per menjar-s’ho quan feien sa fumada de mitjan matí, per no trobar el dinar tan enfora. Quan comensaven ses messes de segar i batre, els jornalers anaven mantinguts, per això berenaven, dinaven i sopaven a la taula dels missatges.

Quan havien acabat les messes del batre, aviat començaven les de collir ametlles i garroves. Els jornalers de tot l’any eren els qui espolsaven ametlles i garroves, i es majoral se cuidava de llogar un estol de dones i al·lots per aquella llarga temporada d’aixecar ametlles i garroves, mentre els parellers anaven fent goret preparant la terra, per sembrar l’any que venia.

Això era el “tinglado” que es duia de Mare de Déu a Mare de Déu, que completava tota una anyada.

Lo dit només es contat damunt damunt, perquè si ho haguesim de fer detalladament n’hi hauria per escriure un llibre.