El que passa és que no sabem què passa

Va haver-hi un temps en que pareixia que tot anava vent en popa: el creixement econòmic pareixia no tenir fi.

I de sobte esclatà una crisi brutal, que ràpidament va omplir les portades dels periòdics de titulars catastrofistes. Fins i tot les tertúlies de bar s’embolicaven en premonicions apocalíptiques… -la debacle se’ns ve al damunt! Serà el final de l’hegemonia d’Occident?

Les societats occidentals han passat per múltiples crisis al llarg dels segles, encara que aquesta pareix ser diferent. La gent sent, en el fons de sí mateixa, que s’estan produint canvis molt profunds en la nostra forma de vida i manera de pensar. Hi ha un desencís vers les institucions establertes (sobretot polítiques), que han generat situacions nefastes en tot el món: fam, pobresa, violència, terrorisme, destrucció de comunitats i d’ecosistemes, canvi climàtic… i altres situacions que erosionen el nostre benestar social, econòmic, ecològic i espiritual.

¿Com fer que tot això es converteixi en una oportunitat de creixement personal i col·lectiu?

Patrick Drouot, en el seu llibre La revolución del pensamiento integral, diu que és precís fer evolucionar la nostra manera de viure i, sobretot, de pensar, és a dir, renovar les idees, com també seleccionar i reformular les concepcions del món i de la nostra vida.

El món d’avui ha esdevingut massa complex per a ser pensat! El que ens passa és que no sabem què passa. El recurs del nostre pensament conscient i el nostre cervell cognitiu no són suficients per a aprehendre tal nivell de complexitat al que han arribat les civilitzacions actuals.

Per tant urgeix inventar una nova manera de pensar distinta, que escapi de la reflexió lineal típica dels processos cognitius habituals. Es requereix una arquitectura mental que ens permeti afrontar els nous desafiaments del nou món que està emergint.

Els gérmens d’aquesta nova forma de pensar ja existeixen. En totes les èpoques hi ha hagut personatges capaços d’iniciar grans mutacions en un món en runes, com si fossin alquimistes de les civilitzacions. Poden ser famosos com Leonardo Da Vinci, també poden ser actuals com Ken Wilber o Eduard Punset…, en comú tenen el que molts teòrics ja anomenen “pensament integral“.

Com convertir-se un mateix en alquimista del temps present?

La nostra civilització es troba en plena metamorfosi, i cada un de nosaltres tenim la possibilidad d’elegir el nostre bàndol: el bàndol dels catastrofistes o el dels propiciadors d’un món millor.

Els alquimistes del temps present no són profetes ni sers dotats de capacitats extrasensorials. Tenen, com nosaltres, els peus ben plantats en la seva humanitat, encara que són capaços de projectar la seva mirada més enllà, on s’està gestant una nova concepció del món. Es troben entre nosaltres, moltes vegades inadvertits, sense ser conscients de la seva diferent manera de pensar, ni dels impulsos que donen a l’evolució col·lectiva.

Les persones que operen des del pensament integral treballen connectant distints nivells de complexitat. Els seus sabers van més enllà d’una única disciplina, i són capaços d’una mirada transversal que engloba varis camps. Capten esquemes i connexions que a altres se’ls hi escapen; saben despertar o desbloquejar les capacitats dels demés; valoren el caos i el condueixen cap a un nou ordre; pensen de forma global, com un director d’orquestra que tracta d’harmonitzar el conjunt dels sons. Actuant sempre pel bé de tots. Tant li importa el desenvolupament d’un individu com el d’una empresa, el d’una escola, el d’una comunitat o el d’una nació.

Els nous alquimistes estan intentant identificar l’origen dels problemes per arrabassar-les d’arrel en lloc de seguir fugint d’ells. En lloc de quedar paralitzats per la por que difonen els medis de comunicació, continuen cercant, comprenent i actuant.

Un pensament a “El que passa és que no sabem què passa

  1. A vegades cometem un error i es pensar que els altres arreglaran les coses per nosaltres. Les grans corporacions van ficant la por al cos a la gent -amb la complicitat dels governs- i la gent enlloc de rebel·lar-se es dedica a donar la culpa als altres i assenyalar-los amb el dit si fa falta. Mentrestant de dia a dia els que rebem som els qui tenim una nòmina que de cada vegada és més minsa.

Respon a Serafí Lliteres Maçanet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.