El Teatre Arcola de Londres ha estrenat un nou musical sobre la guerra civil espanyola i les brigades internacionals.
El teatre sempre ha estat un espai privilegiat per contar històries. Històries que tracten els tabús, les preocupacions i les alegries d’avui, però també per fixar la nostra atenció en aquell passat que encara en l’actualitat té tanta significació. Amb aquest darrer objectiu, el Teatre Arcola (www.arcolatheatre.com, a l’est de Londres) presenta fins al 23 de desembre l’espectacle Goodbye Barcelona, una obra dins la tradició del musical anglosaxó.
Goodbye Barcelona, dirigit per Karen Rabinowitz, parteix d’un text de Judith Johnson; la música i les lletres són de K S Lewkowicz; i és interpretat majoritàriament per un floret de joves actors, amb una sòlida formació, encara al començament de la seva carrera professional.
És prou sabut que el cop d’estat de l’exèrcit feixista que dirigirà el general Franco contra el govern de la República –elegit democràticament- rebrà l’ajuda de l’Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. Per contra, el govern republicà no aconsegueix el suport ni de la Gran Bretanya, ni de França ni dels Estats Units, per mor de la política de no intervenció. Ara bé, hi haurà persones d’arreu del món que es desplaçaran a Espanya per lluitar contra el feixisme. Seran devers 35.000 persones (de qualsevol professió, edat i extracció social), d’una cinquantena de països, que de forma voluntària s’uniran a les brigades internacionals. Unes 2.300 persones provenen de la Gran Bretanya i Irlanda, entre els quals ben bé hi podrien haver figurat Sammy, George, Rebecca o Jack, personatges ficticis d’aquest musical.
Sense cap dubte, Goodbye Barcelona exerceix una poderosa atracció en el públic, enganxa tot d’una, i les cançons es converteixen en himnes. No compta –ni cal, ni tampoc no ho pretén!- amb el gran desplegament de mitjans dels musicals del West End, sinó que està fet sobretot a partir de la feina dels actors (la interpretació, el cant, el moviment, tot molt ben resolt). L’escenografia juga amb l’arquitectura despullada de l’edifici –de provinença industrial-, i amb molt pocs elements –unes cadires, una cortina, una escala de mà- ens transporta a indrets com Londres, Barcelona o el front.
És particularment encertada la inclusió de la Pasionaria, i també és d’aplaudir la capacitat dels actors per reproduir tant diferents accents anglesos com l’anglès parlat pels personatges espanyols. Ara bé, alguns aspectes que s’haurien d’haver treballat més són els personatges, de vegades una mica massa plans, molt esquemàtics; per altra banda, potser haurien d’haver anat una mica més amb compte per evitar els tòpics més castissos (el nom de Lucita per a un infant barceloní o les tonades toreres del seductor espanyol). També li podem retreure els tons melodramàtics, que per altra banda són ben propis d’aquest gènere musical, o els recursos lacrimògens, tot i que ben mirat la guerra és un episodi més que trist.
Tot plegat fa de Goodbye Barcelona una obra ben recomanable si teniu pensat fer uns dies a la capital anglesa. Això sí, anau-hi ben abrigats, perquè fins i tot dins la sala hi fa un fred que pela!