Hegel deia que “l’obra d’art és essencialment una pregunta, es a dir, l’obra d’art no formula respostes sinó interrogants al que la mira”. Sens dubte, l’obra pictòrica de na Bel Fullana, que ara podem contemplar-ne una bona selecció a la Torre de ses Puntes, ens porta a fer-nos moltes preguntes i sospit que sense una resposta clara. Quina maldat es troba darrera aquests rostres angelicals? Són àngels o dimonis? Hi ha innocència o perversitat? Practica la provocació o lasorpresa? És el món de la infantesa que ens presenta na Bel? …

El que està clar és que és una artista molt particular que va al seu aire, apassionada de la figura humana a través d’una visió infantil, ha desenvolupat i desenvolupa una obra ferma icoherent, mitjançant imatges senzilles que qualcú ha qualificat de rares però que sempre ha girat sobre els mateixos temes per continuar fidel al seu llenguatge.

Record haver llegit un escrit de na Bel on afirmava “no vull quedar-me amb una simple imatge, cerc que els personatges que represent cobrin vida i parlin per si mateixos”. Em va quedar aquesta reflexió perquè és el que jo mateix he demanat sempre a l’art. O és que aquest no ens pot intrigar sense revelar el significat?

El món que pinta na Bel pot crear una certa incomoditat a l’espectador perquè és oníric,morbós, misteriós… però per això també es fa difícil restar indiferent davant les seves teles. Si l’art és fet per commoure, les seves obres ens generen les més diverses sensacions dins un ambient torbador i reconec que ja des del principi, a mi, em provocaren el desconcert i una certa inquietud que encara mantenc.

Na Bel, partint d’una pintura figurativa a contracorrent, realitza una obra realista i expressionista per recrear un món singular que a la vegada és una pintura transgressora, provocadora, agosarada i molt directa i que es mou en territoris d’estranya ambigüitat. Així ha aconseguit un llenguatge propi inspirat en la vida mateixa i en tot el que veu i el que per mi és important, sense fer concessions a la galeria com ho han aconseguit artistes admirats per ella: Chiang, Witkin, Ballen o Richter.

Els tres primers s’endinsen en el més profund de la nostra consciència per ensenyar-nos un món del que massa vegades no en volem saber res i Richter reflexiona i ens sotmet a les paradoxes de la percepció quan afirma que “l’art és la forma més elevada de l’esperança”.

Les obres de na Bel ens remeten a la literatura amb la qual hi manté una relació constant, ella escriu per reflexionar damunt el que pinta, i ho fa amb afirmacions tan contundents com aquestes: “es diu que no és obscena la imatge, sinó la mirada de qui la contempla”, “els nins no s’amaguen d’ells mateixos, són com són i no es reprimeixen, a diferència dels adults”, “durant tota la meva trajectòria artística, he tingut molt clar el que vull que expressin els meus quadres, el que me passa és que no sé posar-li paraules, però això no m’importa perquè quan trobi el que cerc, les paraules sobraran”.

He volgut remarcar aquesta part literària de na Bel, perquè a part de la seva contundència ens endinsa encara més en la seva obra pictòrica, per acostar-nos a la seva reflexió-provocació sobre la persona humana, ens mostra el plaer de transgredir i que som conscients de la nostra inconsciència, encara que ho faci a través de la mirada “innocent…” dels infants, vertaders protagonistes de la seva obra. L’univers dels infants constitueix la principal font d’inspiració per capturar imatges que descansen en la memòria i un temps perdut que ja no tornarà però que està dins el nostre imaginari col·lectiu. O és que tots no hem estat infants? O és que encara no som infants?

El que importa és que el seu llenguatge és vàlid i molt actual, dins un món que la infantesa no fa millor però, que la percepció infantil engrandeix el misteri amb una mirada cap a la realitat, són figures atrapades dins un temps passat.

La singularitat del seu món imaginari ens porta a pensar que pintar per na Bel, també és una forma de descobrir la seva personalitat i un refugi de la seva intimitat. A part de creadora ella també esdevé model i part de l’obra. La seva és una pintura d’alliberament, visceral, autobiogràfica…

D’aquesta manera, violant les regles de la bellesa dels qui demanen una pintura més amable, la calma aparent de les seves pintures ens mostren l’esquerda entre el món de la infantesa i el món adult i les contradiccions de la ment humana. A pesar de la duresa psicològica que ens transmeten alguns dels seus fràgils retrats, hi podem veure el petit monstre que portam dins, els nostres complexos i la innocència amenaçada. D’aquesta manera és capaç de crear atmosferes plenes de vida i una pintura que encara respira.

Na Bel treballa a partir de fotografies, introduint aquestes en una realitat pictòrica que ensdóna una altra mirada. Són escenes quotidianes i íntimes, un món d’aparent normalitat, la cara més amagada dels infants que s’enfronten a un món desconegut, capaç de mostrar-nos la seva tendresa però també la seva angoixa, les fantasies més remotes però també la por, el joc, la ironia… “són criatures...”

En definitiva una exposició impactant, d’una gran força, d’una forta originalitat, tot un món d’inusitada intencionalitat plàstica, que des d’aquí vos vull recomanar i que segur que no vos deixarà indiferents.