Ni tots els homes són un porcs ni totes les dones unes ovelles

Vista l’evolució que ha seguit el concepte de masculinitat-feminitat, des Sandra Bem (1974), proposant el concepte de androgínia, i els diferents problemes que comporta aquesta teoria, Spence diu que l’ideal seria que la conducta no tingués sexe, mes, al meu entendre, el problema ve quan la qüestió de masculí o femení és un aspecte fonamental i primordial… M’estic referint a les relacions íntimes de parella. Aquí, la conducta sí que té sexe. Estic d’acord que atributs com forta, sensible, etc., no s’haurien d’atribuir a estereotips masculins o femenins, ara bé, un cop alliberats aquests atributs de tota identificació sexual, cal preservar la polaritat que fa que els membres d’una parella es sentin atrets. Per això, no cal retornar a patrons patriarcals de relació de parella, sinó que és possible ser molt masculí o molt femenina des del respecte mutu. I parlo tant de parelles hetero com homosexuals. Partint d’aquestes premisses, analitzaré què és ser masculí o femenina en aquesta dimensió de l’ésser, doncs l’energia sexual reverbera en totes les dimensions de l’ésser humà (cos, emoció, ment, etc.) I una conducta sexualment neutral en la relació de parella disminueix la polarització i, per tant, l’atracció. Una relació íntima en la qual hi hagi una gran atracció mútua, fortament polaritzada, fa que l’energia sexual (que és l’energia vital, ja que no hi ha energies diferents, només hi ha una energia de vida, que és el mateix amor, en hindú prajna, en el Tao en diuen Chi…) banyi tots els racons del nostre ésser, provocant que transpui alegria, vitalitat i goig de viure.

Si observam detingudament l’encertada afirmació que la ciència feta per homes és parcial, i que s’ha de completar amb la visió femenina, això implica que els homes i les dones conceben el món de forma diferent. I jo diria que aquesta diferència no es deu al sexe, sinó a la polaritat energètica que expressen. Segons David Deida, un 80% de les dones expressen una polaritat energètica amb el seu nucli tendent al que ell anomena Comunió, Plenitud o Àgape, un 10% expressen una polaritat tendent a la Llibertat o Eros, un 80% dels homes expressen una polaritat energètica amb tendència a la Llibertat o Eros, i un 10% de Àgape. El 10% de les dones i el 10% d’homes que falten tindrien les forces més equilibrades. També diu que els homes tendeixen més a la Llibertat no per oposició a la Plenitud, sinó com un èmfasi en la seva personalitat, com unes preferències (el mateix passa amb les dones). I el que és més important, que equilibrat energèticament no significa millor que trobar-se en un extrem, que aquesta base o nucli de la personalitat sosté la construcció posterior de tot l’ésser.

Aquest mateix autor reconeix com algunes de les principals queixes que els seus clients en teràpia esgrimeixen són, per una banda, i cito textual, “les dones queixant-se que els homes s’estan tornant més febles, menys compromesos i que no tenen determinació i decisió, en definitiva es queixen que els homes s’han tornat efeminats. I els homes es queixen que les dones s’estan endurint, són més resistents i independents, fins al punt de resultar poc atractives. En resum, es queixen que les dones s’estan tornant massa masculines. Els homes i dones moderns han descobert que la igualtat, per si mateixa, no assegura una relació apassionada i florent”.

Per Ken Wilber, Àgape té a veure amb l’impuls descendent d’abraçar, com més realitat abracis més Plenitud hi ha, i la Llibertat té a veure amb la transcendència, amb Eros, al cim hi ha el que ho atestigua tot, que és Llibertat Pura. Quan l’Esperit es “llança a si mateix cap a fora” (a això se l’anomena involució) per crear aquest univers particular, Àgape és l’Esperit tirant de tot cap a si, lo qual produeix Eros o l’impuls de totes les coses cap al Esperit, per tant són les dues cares del mateix impuls.

Pel que fa a l’essència sexual de les persones, tenir un predomini energètic d’Eros-Llibertat o Àgape-Plenitud no influeix en la tendència sexual, ja sigui hetero, homo o bisexual. Es pot tenir un fort predomini de Àgape (considerat femení) i ser un home heterosexual.

Aquest enfocament aporta una nova visió que supera la insostenible tesi sobre el grau de masculinitat o feminitat, mesurable per tests, plena d’esculls difícils de superar, com, per exemple, respondre a la pregunta de per què una determinada conducta era considerada masculina o femenina. Amb aquest enfocament, la conducta queda lliure de sexe i, a més, tota persona té, en més o menys mesura, les dues forces primordials en el seu propi ser.

Tota persona hauria de tenir cura del desenvolupament del seu Eros i de la seva Àgape, però no és el mateix que l’equilibració entre el masculí i femení que propugna la teoria andrògina. Eros i Àgape no tenen el per què equilibrar-se. En la vida pública convé l’equilibri, encara que en l’esfera privada no, si es vol polaritat, atracció i passió en la parella.

Cadascuna d’aquestes energies té les seves virtuts i patologies. I citant textualment a Ken Wilber, “Eros sa, tendeix cap a l’autonomia, la fortalesa, la independència i la llibertat, mentre que la seva versió insana o patològica tendeix a infravalorar o supravalorar aquestes virtuts, en aquest cas, l’autonomia es converteix en alienació, la fortalesa en domini, la independència en temor patològic al compromís, i la relació no condueix cap a la llibertat, sinó que es converteix en un impuls cap a la destrucció que deixa l’individu sumit en la por. I una cosa semblant passa també amb la força Àgape, que sana tendeix cap a la relació, el flux, el respecte i la compassió, i la seva modalitat malaltissa acaba naufragant en cadascuna d’aquestes dimensions. En aquest cas, en lloc de mantenir les relacions, es perd en elles, i en comptes d’encoratjar el desenvolupament d’un jo sa en comunió amb els altres, perd el jo i es confon amb les relacions en què es troba sumida/it. Llavors és quan la connexió acaba convertint-se en fusió, el flux en pànic i la comunió en una autèntica panada. Per aquest motiu, l’energia Àgape insana no troba la plenitud en la relació, sinó el caos en la fusió”. Pel que fa als homes, pel seu predomini en Eros, estudis científics moderns demostren que els és més fàcil entrar en un estat d’observació, que precisament és en el que s’ha basat tradicionalment el mètode científic patriarcal, perquè hi ha una distància involucrada. En canvi les dones tendeixen a la comunió o “tocar”.

Anant cap a enrere en la psicologia evolucionista, quan els homes caçaven i les dones tenien cura dels nens, el tipus de coneixement que va fer que la supervivència seguís va ser ajuntar-se en grups, i mantenir una certa distància entre ells per caçar. L’avantatge d’una observació en tercera persona és que poden veure “sencers” (coses completes o senceres). Així doncs, és només en la distància que pots veure un bosc. Pots tocar un arbre, més per veure el bosc necessites la distància, necessites distància per veure “sencers”.

D’altra banda, el treball primari de les dones era tàctil: tens un nadó, i has de captar tots els matisos d’aquest nadó perquè sobrevisqui (si té gana, si està trist, si sent dolor, etc.). Així que les dones han desenvolupat una escala emocional exquisida.

Tots dos tenen fortaleses i debilitats, les dones tenen una manera de relacionar-tàctil, però no és holístic. Els homes tenen una visió “holística”, encara que distant, separada.

Si estan treballant en la resolució de problemes, les dones es reuniran si alguna cosa va malament, i tractaran de “tocar el tema”, ho xerraran. Un home, si està en la reunió, anirà a per la seva solució; dirà: -Ok, aquest és el problema? Anem a fer això, i problema resolt-. I les dones diran: -Oh no, no! -Perquè, de fet, si apareix la solució significa que la xerrada s’acabarà, i no hi haurà més contacte.

En la iconografia budista, el principi masculí és representat tot negre, que simbolitza el pur buit de contingut, el inamovible observador. En canvi el principi femení és representat com a pura llum blanca i radiant. Mentre el principi masculí vol veure, el femení vol ser vist, vol radiar, vol brillar. Són lo no-manifestat i lo manifestat.

Insisteixo, les persones els tenen tots dos. La feminitat es complementa trobant la distància justa del seu “tocar”, d’una altra manera no té llibertat, tornant-se addicta a la seva relació, i això té molt a veure amb l’adherència i trobar-se perdudes en la relació. En canvi, la patologia clàssica del masculí és la seva autonomia, la seva rigidesa, repressió, no poder sentir. Per tant, el que s’ha de fer és equilibrar cadascuna d’aquestes forces per aconseguir la salut. El quid de la qüestió és que tenim tots dos aspectes en nosaltres i cada un d’aquests ha d’estar sa, sense excedir de massa o massa poc, i només en aquest sentit és necessària la equilibració.

Wilber contínua dient que no s’ha de forçar la paritat en el món laboral o esfera pública entre homes i dones, sinó que calen càrrecs on es valori la capacitat de relació, de treball en grup, de comunicació, de responsabilitat, equilibrant valors més propis del masculí, com la força, el risc, la racionalitat, etc. Per tant, en aquests nous càrrecs, de forma natural, les dones avantatjarien als homes. No es tracta de suprimir els valors propis del gènere masculí, sinó d’equilibrar la balança.

Respecte a l’escola, podem observar que del que més es parla en l’actualitat és d’aprenentatge significatiu, cooperatiu, responsable, grupal, socialitzador, educar les emocions, etc. Per tant, es pot afirmar que, almenys en això, sí que s’està rectificant una educació patriarcal, que només es preocupava del foment de la raó, els conceptes, la individualitat, la competitivitat, etc. I llanço aquesta pregunta: per què hi ha tanta predominança de dones sobre homes que estudien pedagogia i magisteri? Al meu entendre és perquè l’escola és un lloc d’estreta interrelació amb els altres, de col·laboració, comunicació, on no s’està sol en gairebé cap moment. I m’atreveixo a dir que l’escola és femenina.

Pel que fa a la lectura de la història, és totalment cert que s’ha fet una lectura totalment masclista, prioritzant l’àmbit públic i oblidant el domèstic en què les dones s’han dedicat al llarg del patriarcat, ara bé, no és just ni verídic fer una lectura d’aquest patriarcat com si hi hagués dos equips comtraposats, homes contra dones, sinó que es tracta de la història d’una espècie, la humana, sexuada bipolarment (homes i dones), que en els seus orígens intenta obrir-se camí, i donat l’escàs desenvolupament de la cultura, s’imposa el més obvi, natural, i si es vol, brutal, com la major corpulència i força física dels homes, i que les dones són les que donen a llum després d’una llarga gestació, i aquestes evidències o fets donats, dins uns sistemes de pensaments arcàics i mítics, van donar com resultat una forta diferenciació dels rols per sexes.

Plantejar la història com la lluita entre dos equips, a més de ser erroni, implicaria que les dones van ser derrotades pels homes, i per tant, més estúpides, cosa que no és veritat. Ni tots els homes són uns porcs ni totes les dones unes ovelles.

Un comentari a “Ni tots els homes són un porcs ni totes les dones unes ovelles

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada