Joan Veny a Manacor

Montserrat Nadal, membre de la Junta Directiva de l’OCB de Manacor ens fa arribar un resum de la conferència que el professor Veny va impartir sobre “Llengua col·loquial i llengua estàndard”.

“LA HISTÒRIA ÉS MESTRA DE LA VIDA, I EL CATALÀ, COM EN TANTS ALTRES MOMENTS DE LA SEVA EXISTÈNCIA, TORNARÀ A GUANYAR EL FUTUR”

Lliçó magistral del professor Joan Veny, en una sala estibada de gent i amb el ponent envoltat de joves devora la seva taula

“El debat entre llengua col·loquial i llengua estàndard no és un problema crucial per al català en els moments que vivim. Un dels problemes més greus és com la nostra llengua ha de fer front a la quantitat ingent de gent nouvinguda arribada al llarg de les darreres dècades i de com s’integren, fet que suposa haver de començar de bell nou”. Amb aquestes paraules Joan Veny va cloure la seva conferència del passat dilluns a la seu de l’OCB de Manacor, fent també una crida a l’optimisme i a la necessitat de superar els entrebancs que el català ha hagut de patir en molts moments de la seva atzarosa història.

El ponent campaner inicià la seva intervenció esmentant les dues forces que, al llarg de tota la història, configuren la manera de ser de la llengua i li donen la seva faiçó particular. Per una banda, la força centrífuga, que escampa els matisos i les diferències, pròpia de la llengua col·loquial, de la llengua històrica, amb la seva acció diversificadora. I per l’altra, la força centrípeta, que encarna la llengua estàndard, tendent a la unitat, a l’assoliment d’una major comoditat en la comunicació entre els parlants. “Lluny de voler contribuir a un debat estèril i poc fundat que les enfronti, són les mateixes cares d’una mateixa moneda, els dos tipus de llengua fan part d’allò mateix”.

Joan Veny emprà el símil de la calaixera, quan parlà de llengua i dialecte i de la relació que s’estableix entre ambdós conceptes. “De la mateixa manera que un calaix, per si mateix, no té cap raó de ser fora de la calaixera, talment hem d’entendre la relació i el grau de pertinença entre els distints dialectes i la llengua, que és la suma de tots ells”. Després, en una dissertació extensa i farcida d’exemples, esmentà els diferents factors que havien donat lloc als distints parlars dels territoris de parla catalana, amb la presència dels dialectes constitutius i els dialectes consecutius; cas aquest darrer del balear, ja que les illes varen ser repoblades majoritàriament per gent de la part oriental del nostre domini lingüístic, i també per occitans.

El ponent parlà, en la segona part de la seva intervenció, de la llengua estàndard, i de la necessitat de poder disposar d’un model de llengua que facilitàs la comunicació entre tots els parlants del domini lingüístic, tot i la gran homogeneïtat que es dóna entre els distints parlars del català. A continuació, esmentà com s’arriba a aquest model de llengua, amb la selecció d’una varietat dialectal que n’esdevé majoritària. En el cas del català s’elegí la del català central, entre d’altres qüestions, pel seu pes demogràfic, però en tot moment volgué deixar molt clar que la voluntat era la d’integrar el màxim d’elements de les altres zones geogràfiques. “Pompeu Fabra va voler bastir, en tot moment, una proposta de llengua participativa, amb la inclusió d’elements de tot el domini lingüístic, sense que ningú en quedàs bandejat”.

Parlà també, dins el procés d’elaboració de la varietat estàndard, de la necessitat de codificació de la llengua, amb l’elaboració d’una gramàtica, un lèxic i unes normes ortogràfiques; de l’assoliment d’un procés de normalització, que fes possible la presència del català en la majoria dels àmbits d’ús d’una llengua normal; i de la importància de l’acceptació d’aquest model de llengua per part dels seus parlants.

Féu referència a les especials dificultats que el català va tenir per a elaborar aquest model per la manca d’oficialitat de la llengua des del segle XVIII: “Com a conseqüència d’aquest fet, una gran part de la població dels països de parla catalana vivia en una dicotomia permanent; el català era la llengua baixa, la de casa, mentre que el castellà era la llengua alta, de prestigi. Llengua que al cap i a la fi era la que s’havia imposat.” “Es va haver de fer front a un greu problema de castellanització, de més de 300 anys. No es podia admetre que la gent digués berberecho, o deshauciar, entre moltes altres.”

Montserrat Nadal Fullana

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada