Endinsar-nos i redescobrir la nostra pròpia terra ens ajuda a formar-nos i a créixer com a persones. Saber qui som i trobar la nostra identitat ens va  forjant com una baula dins la gran i llarga cadena de cada una de les nostres famílies. Trobam noms i llinatges, fets i costums, persones que, malgrat no els hàgim conegut, la sang ens estira i ens fa sentir més fermats que mai a aquell llinatge que per naixença ens ha tocat portar.

I si a més, hem tingut la sort de conèixer-los i compartir amb ells agradables estones, vetllades devora el foc escoltant amb les orelles ben parades, contarelles i successos de “temps primer”, pens que haurem estat deixebles privilegiats del seu mestratge.  I quan ja ens han deixat, bé ens agrada recordar amb nostàlgia i contar als nostres contertulians allò que aprenguérem d’ells. I tot això ho dic per pròpia experiència, viscuda i sentida fins les més profundes entranyes del meu cor.

Em consider fill estimat de la meva família, del meu poble i de la meva gent. Conec porta per porta la gent que viu baix el mateix sostre que jo, hi bé ho saben aquells que em coneixen.

Durant tots aquests anys, he après a estimar una mica més aquesta terra, la gent que l’ha potejada, la nostra cultura i les nostres tradicions. Ara bé, aterrem de peus a terra, nosaltres som fills de la modernitat i malgrat de vegades vulguem ser polls aventurers, el reclam de la nostra mare-terra, com una lloca gelosa ens crida al reclam i tornam amb peus lleugers al seu nieró.

Aquest nieró fet de l’esforç dels nostres padrins i repadrins, aixecat amb les seves misèries i mans calloses, és per a nosaltres, bressol de la nostra cultura i font immensa de riquesa, d’identitat pròpia i de guia segura per a les nostres passes.

Una de les meves darreres lectures, ha estat Paraules d’un Camperol, del porrerenc Damià Duran. Ens xerra del retrat biogràfic del pagès de començament del segle XX, a través de la persona de l’amon Ramón “Randa”. Així ens descriu l’autor el paratge carrioner a una de les pàgines:

“Avui, l’estampa carrionera de quieta terra pedregosa, soques obscures dels vells ametllerars, torres de molins fariners, ara inactius, les infinites parets que separen les quarterades i quartons,  en si mateix, no tenen cap valor ni sentit, és l’home que l’habita i que l’ha habitada que li ha donat un significat,li ha anat imprimint un caràcter, l’inclou en la història humana, illenca, mallorquina”.

I jo pens, que tot això ens ajuda a entreveure l’ahir d’aquesta terra, soterrada baix l’onada impetuosa del turisme imperant, mantell que amaga també el rostre de l’home i la dona nascuts enmig d’unes terres verges, treballades de sol a sol  per fer-les fecundes i que donessin els seu fruit a mans vessant.

Aquesta terra, que encara se serva dins la memòria dels nostres padrins es revesteix de música i cançó, gloses i glosats, transformant així el plany i el gemec, la  poquedat  i la misèria amb una tonada que avui ens sembla bella a la nostra oïda.

Fa uns dies, moria una de les meves grans amigues, na Maria de Son Manxo. Dins les terres carrioneres haurà estat de les darreres pageses, que hauran estat testimoni viu de les paraules descrites per Damià Duran a Paraules d’un camperol.

I amb tot això, estimats lectors us demanareu a on vull arribar:

• A l’homenatge merescut d’aquells que amb el seu testimoni ens han transmès l’estimació amb gelosia sana d’aquesta terra nostra, de les seves músiques i cançons.
• A qu’e mai oblidem d’on venim, qui som i cap on anam…
• I finalment, a la memòria sempre agraïda dels que han estat, per a mi, mestres estimats de la glosa i la cançó. El tio Miquel i la tia Maria “Tita”.

Dins una petita barraca, anomenada “Can Terrasa” o “Can Tito”, venia al món dia 17 de març de 1911, na Maria Vives Brunet. Set anys més tard, el 14 de gener de 1918, naixeria en Miquel, ell era el sisè i darrer dels germans. Així quedava formada  la família del matrimoni  de Miquel Vives Fornés i Magdalena Brunet Caldentey.

Anaren poc a costura, però aprengueren de l’art de la glosa amb les seves pròpies mans: Segant baix un sol de justícia, collint ametlles i oliva, pedregant i conrant les terres per fer-les així portadores i donadores de vida.

Les seves gloses eren senzilles i planeres, però plenes de sentit. D’experiències que ens xerren de l’agre-dolç de la vida, del poble i de la gent, de fets i de costums, nascudes a l’escalfor del foc o a l’ombra de la parra.

A ells, que per a mi van ser rostre de la senzillesa i humilitat, que amb orgull m’ensenyaren a estimar una mica més “canostra”, moltíssimes gràcies. El Déu-amor amb qui tant es fiaren i cregueren ben segur ja els hi ha pagat tot els hi pertoca.

Amics estimats, davant uns temps adversos, que pareix que hem de ser els desheretats de la terra, que tot això ens ajudi a recordar qui som i d’on venim i diguem sense por alt i ben clar que nosaltres estimam canostra!