Moments de cinema

Una vegada més tornam a ser aquí per repassar algunes de les millors escenes de la història del cinema. I aquest pic ho feim per partida doble ja que us present una comparativa entre dues escenes d’ Els intocables d’Eliot Ness (1987) i El cuirassat Potemkin (1925).

I què tenen a veure, direu vosaltres, aquestes dues pel·lícules tan diferents i allunyades en el temps? La veritat és que temàticament ben poca cosa. La primera és una pel·lícula d’acció dels anys 80 de Brian de Palma, que, aprofitant els personatges històrics del policia Eliot Ness i el mafiós Al Capone, construeix un film d’acció pur i dur. En canvi, El cuirassat Potemkin és un drama real del mític Sergéi Eisenstein sobre la revolució fallida del poble d’Odessa contra l’Imperi rus. Així, la comparativa pareix difícil, però hi ha un escena en concret, que és la que jo us he posat, que les relaciona profundament. Es tracta de l’escena del descens que fa un cotxet, amb un infant a dins, escales per avall. A la pel·lícula d’Eisenstein aquest és un dels moments més durs i tràgics, i per estar gravada a l’any 1925, és tota una lliçó de muntatge. La divisió de plans, ben simètrics i amb un ritme in crescendo, fa que l’espectador sofreixi la desgràcia del nin com a pròpia. Aquelles escales es fan interminables, el destí del cotxet es preveu, se sent i finalment se sofreix. No és estrany que Sergéi Eisenstein sigui considerat el precussor del muntatge cinematogràfic modern.

Per altra banda, Brian de Palma, admirador del cineasta rus, aprofita aquesta escena per recrear-la als Intocables d’Eliot Ness, i així fer un sentit homentage al seu apreciat mestre. Com que el film és d’acció i no té tanta profundiat com El cuirassat Potemkin, aquí l’escena perd sentit de la tragèdia per guanyar en espectacularitat (per altra banda, cosa bastant pròpia del cinema nord-americà). Aquí, la baixada del cotxet del nin  és encara més eterna, i mentrestant al seu voltant es dóna un violent tiroteig entre els homes d’Eliot Ness i els d’Al Capone.

Triar per triar, jo em quedaria en l’original, però el que vull demostrar amb aquesta comparativa no és això, sinó la importància de la història, del bagatge cultural passat, que  sempre és aprofitat anys després, com és el cas. I és que sense passat no hi ha futur. Aquí us deix les dues escenes:

 

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada