Salvar una oronella

Torn a reprendre el debat sobre l’educació  recuperant un article que ja fa temps vaig publicar a Flor de Card. Encara me’n queden alguns més sobre aquest tema (es veu que que em toca de prop i m’agrada reflexionar-hi) que aniré publicant a poc a poc en aquest espai. Esper que us resulti atractiu.

Quan arriba el final del curs, els professors ens enfrontam a allò més difícil: avaluar els alumnes. Sembla que només ha de ser posar un simple número a un butlletí (o simplement “donar carabasses” a qui s’ho mereixi, com deien antigament), però l’assumpte és molt més complex del que pareix. Cal tenir en compte moltes coses: les notes dels exàmens realitzats durant tot l’any, els deures, l’actitud de l’alumne, el progrés…  i unir-ho tot en una sola nota, la qual sempre et queda el dubte de si és justa o no. I no només això, en alguns casos també et quedes pensant  si com a docent podries haver fet més per aquell alumne, prestar-li més atenció, ajudar-lo d’alguna manera…

A més, no cal oblidar que a segons quins cursos superiors, amb la teva nota,  marques d’alguna manera el futur d’aquell adolescent. L’empenys cap a un vida laboral primerenca, cap a un especialització en FP o algun mòdul, o cap a una carrera universitària. I entre una cosa i l’altra hi ha moltes trenques (no dic que sigui ni millor ni pitjor, però sí molt diferent) . Per això tenim més responsabilitat del que sembla i n’hem de ser conscients.

No obstant això, el pitjor dels casos és aquell en què veus, impotent, com un alumne, a qui veus capaç de superar el curs, al final es rendeix i es deixa dur per l’apatia. Casos així n’hi ha molts, sigui pel motiu que sigui: problemes familiars (no sabeu bé quantes famílies desestructurades hi ha pel món),  problemes psicològics (cal pensar que estan en plena adolescència i les seves hormones ballen al ritme del rock and roll), problemes físics… I tu ho intentes de totes maneres: els animes contínuament, els mimes, te’ls emportes a part per intentar dialogar amb ells i aconsellar-los, els ajornes exàmens… però notes com se te’n van de les mans, com et patinen, i no hi pots fer res.  I la sensació no és bona, creieu-me. De totes maneres, com bé explica un del meus autors predilectes, Daniel Pennac, a la seva novel·la Mal d’escola, els alumnes són com les oronelles que cada any passen per la seva casa de foravila: moltes passen sense problemes i d’altres confonen la seva vidriera amb el cel i hi xoquen.  Ell, tot d’una,  les recull i les intenta curar perquè continuïn el seu camí. Moltes moren a les seves mans; d’altres, dies després, però just que una aconsegueixi reprendre el vol,  ja val la pena l’esforç.  Idò amb els alumnes, igual.

 Frase destacada: El timbre indica el començament de la classe o el final de l’altra? (Woody Allen, cineasta.)

3 comentaris a “Salvar una oronella

  1. Bella imatge aquesta de la oronella. Segurament el camp de l’educació no és una excepció i agombola professionals que es podrien distribuir segons la famosa esquena de cavall… Però si la majoria es dedicassin i gaudissin d’acompanyar les oronelles que volen soles, en comptes d’atendre les confoses voldria dir que s’ha desenfocada la seva formació, no?

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada