Salvar una oronella

Torn a reprendre el debat sobre l’educació  recuperant un article que ja fa temps vaig publicar a Flor de Card. Encara me’n queden alguns més sobre aquest tema (es veu que que em toca de prop i m’agrada reflexionar-hi) que aniré publicant a poc a poc en aquest espai. Esper que us resulti atractiu.

Quan arriba el final del curs, els professors ens enfrontam a allò més difícil: avaluar els alumnes. Sembla que només ha de ser posar un simple número a un butlletí (o simplement “donar carabasses” a qui s’ho mereixi, com deien antigament), però l’assumpte és molt més complex del que pareix. Cal tenir en compte moltes coses: les notes dels exàmens realitzats durant tot l’any, els deures, l’actitud de l’alumne, el progrés…  i unir-ho tot en una sola nota, la qual sempre et queda el dubte de si és justa o no. I no només això, en alguns casos també et quedes pensant  si com a docent podries haver fet més per aquell alumne, prestar-li més atenció, ajudar-lo d’alguna manera…

A més, no cal oblidar que a segons quins cursos superiors, amb la teva nota,  marques d’alguna manera el futur d’aquell adolescent. L’empenys cap a un vida laboral primerenca, cap a un especialització en FP o algun mòdul, o cap a una carrera universitària. I entre una cosa i l’altra hi ha moltes trenques (no dic que sigui ni millor ni pitjor, però sí molt diferent) . Per això tenim més responsabilitat del que sembla i n’hem de ser conscients.

No obstant això, el pitjor dels casos és aquell en què veus, impotent, com un alumne, a qui veus capaç de superar el curs, al final es rendeix i es deixa dur per l’apatia. Casos així n’hi ha molts, sigui pel motiu que sigui: problemes familiars (no sabeu bé quantes famílies desestructurades hi ha pel món),  problemes psicològics (cal pensar que estan en plena adolescència i les seves hormones ballen al ritme del rock and roll), problemes físics… I tu ho intentes de totes maneres: els animes contínuament, els mimes, te’ls emportes a part per intentar dialogar amb ells i aconsellar-los, els ajornes exàmens… però notes com se te’n van de les mans, com et patinen, i no hi pots fer res.  I la sensació no és bona, creieu-me. De totes maneres, com bé explica un del meus autors predilectes, Daniel Pennac, a la seva novel·la Mal d’escola, els alumnes són com les oronelles que cada any passen per la seva casa de foravila: moltes passen sense problemes i d’altres confonen la seva vidriera amb el cel i hi xoquen.  Ell, tot d’una,  les recull i les intenta curar perquè continuïn el seu camí. Moltes moren a les seves mans; d’altres, dies després, però just que una aconsegueixi reprendre el vol,  ja val la pena l’esforç.  Idò amb els alumnes, igual.

 Frase destacada: El timbre indica el començament de la classe o el final de l’altra? (Woody Allen, cineasta.)

3 pensaments a “Salvar una oronella

  1. Bella imatge aquesta de la oronella. Segurament el camp de l’educació no és una excepció i agombola professionals que es podrien distribuir segons la famosa esquena de cavall… Però si la majoria es dedicassin i gaudissin d’acompanyar les oronelles que volen soles, en comptes d’atendre les confoses voldria dir que s’ha desenfocada la seva formació, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.