Gual o Vado, Pou o Pozo, Oliver o Olivo, Colom o Paloma, Sureda o Alcornocal…No vols brou, tassa i mitja

La reforma de la Llei de la Funció Pública preveu que els topònims, els noms de lloc, puguin ser traduïts al castellà. El que no sabíem és que el Govern tengués intenció de traduir els llinatges de les persones.Ahir, el butlletí oficial de les Illes Balears (BOIB) publicava una resolució de la Conselleria d’Educació on n’Alemany era Alemán; en Crespí era Encrespe; en Castella, Castilla; en Dolç, Dulce; en Pou era en Pozo; en Gual era en Vado; na Margalida Colom Sabater era na Margalida Paloma Zapatero; en Vila era en Villa; en Font era Fuente; en Fos era Fuera; en Miquel Àngel Madroñal Oliver; en Miquel Àngel Madroñal Olivo; en Ferrà era n’Hierra; en Vinent era en Próximo; en Plomer era en Penacho; en Marquès era en Marcas; en Mas, Masía; en Mestre, Maestro; en Gregori Molina era en Gregorio Batanea; en Xavier Vergés era en Xavier Vírgenes; en Mateu Ferrer Serra, en Matad Herrero Sierra; en Capellà, en Cura; en Ros, en Rubio; en Pons, Pones; en Seguí, Siegue; en Roig n’Encarnado i en Nofre Sureda era n’Onofre Alcornocal.

Abans que m’arribi la crítica de que faig demagògia amb el tema vull dir que només és una errada d’un traductor automàtic, però denota feina mal feta i no ajuda gens a calmar els ànims en uns moments especialment sensibles en tema de llengua. Un zero per al responsables.

Notícia al Diario de Mallorca.

Butlletí Oficial de les Illes Balears

 

21 pensaments a “Gual o Vado, Pou o Pozo, Oliver o Olivo, Colom o Paloma, Sureda o Alcornocal…No vols brou, tassa i mitja

  1. És ben trist això, Tomàs… encara que penso que els polítics són un reflex o extensió de la societat, ni més ni pus (varen guanyar les eleccions). I les idees i mentalitats de la gent són més difícils de modificar que la pedra.

  2. Mateu Ferrer Serra és Matad Herrero Sierra… que fort. Definitivament s’ha de ser terriblement inútil per fer aquestes coses. No dimitirà ningú per això? Ens quedarem tan amples?

  3. Un amable lector, des de València, m’ha fet arribar aquest arxiu:

    LAURA RIPOLL
    Valencia.
    Muchas parroquias de la diócesis de Valencia, que aún conservan integro su archivo y en él los quinque libri (cinco libros: bautizados, confirmados, casados, difuntos y excomulgados), guardan la disposición que allá por 1750 adoptó el entonces arzobispo de Valencia, Andrés Mayoral Alonso de Mella, por la que decidía prohibir el uso del valenciano en el seno de la administración eclesiástica local.
    El mandato supuso, en definitiva, el punto y final de los escritos en lengua autóctona de todos los archivos parroquiales que a partir de ese momento se vieron obligados a utilizar “el castellano” por ser “el que más se acostumbra en los tribunales”, tal como dejó escrito y ordenado el prelado natural de Molacillos (Zamora).
    Ahora, casi 250 años (ahora ya a más de 250 años) de esa evidente discriminación lingüística el decreto de Mayoral sigue vigente en la iglesia valenciana. Por ello, un grupo de diversos sacerdotes y laicos han decidido reclamar del actual arzobispo de Valencia, Agustín García Gasco, “un doble gesto “ tanto de cara a la historia, como cara al pueblo valenciano, que ha visto como su lengua era “proscrita” por la jerarquía eclesial.
    Así, en primer lugar y ante “el reto” de borrar “el pecado histórico” cometido, solicitan del máximo responsable de la diócesis “unas palabras que desmarquen el decreto del Arzobispo Mayoral”. En segundo lugar, reclaman también a García Gasco, que realice “una invitación expresa” a los sacerdotes a que “aproximen la liturgia y la palabra a la lengua del pueblo”.
    Los promotores de la iniciativa reconocen que su demanda no es sino un simple acto simbólico similar al planteado recientemente “por los distintos parlamentos de la antigua Corona de Aragón, que han pedido la abolición del Decreto de Nueva Planta”. Y ya va siendo hora, dicen, de que la iglesia valenciana se adecue a las nuevas circunstancias históricas y decida llevar a la práctica la invitación manifestada por Juan Pablo II a hacer un “examen de conciencia que permita asumir los propios pecados recordando que la han llevado (a la iglesia católica) al antitestimonio y al escándalo” (cita textual número 33, de la carta apostólica tertio millennio adveniente).
    “Si esta propuesta del Papa fuera verdaderamente asumida”, señalan los firmantes, “nuestra iglesia valenciana debería responder pidiendo perdón por los pecados cometidos contra el pueblo valenciano y especialmente por la postura que ha adoptado ante la lengua particular, pecado histórico que dura ya tiempo y que hoy continúa vivo y sin propósito de enmienda”.

    Influencia en los apellidos.
    La disposición del arzobispo Mayoral que solicitan derogada, dice textualmente “Otrosí por cuanto al idioma castellano es el que más se acostumbra en los tribunales i para no dar lugar a la interpretación sobre alguna partida de bautismo vertida en castellano. Por tanto mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que hasta aquí, i como suenan en valenciano… “
    Este mandato, además de provocar la consecuente castellanización de los archivos parroquiales, es lo que originó que en la Comunidad Valenciana comenzaran a escribirse apellidos como Chenoll, Chisbert, Rocher o Dolz, que hasta entonces se habían transcrito con ortografía valenciana.

    6.1.2006

  4. M’alegr, Tomas, que hagis pensat en mi quan xerres de la crítica que t’arribaria, pero més m’alegr que remarquis que es tracta d’una feina mal feta sense necessitat d’apuntar a una mà negra ‘antillenguacatalana’ (tanmateix hi ha gent que ja la cerca, pel que es veu…) aconseguint així un article crític, objectiu, i complet.
    Sempre he destacat que el pitjor defecte de què pot patir una administració és la incompetència i inoperància en les seves funcions de gestió de temps i recursos (tant per part del polític gestor com del funcionari professional que no fan bé la seva feina) i ja en duim unes quantes comentades per aquí…i aquest és un altre clar exemple…

  5. Pero com que en el teu comentari posterior dones cabuda a altres temes relacionats amb la mala educació que suposa canviar noms propis, em permetràs que hi afegeixi una noticia que ha trascendit aquests dies, com és el malestar del club esportiu S.E. Huesca que veu sistemàticament traduït el seu nom quan juga a terres catalanes, mentre que en el seu estadi es respecten les denominacions propies de cada club encara que no estiguin en llengua castellana. És un petit fet que ens demostra que, del punt de vista global, la balança de la mala educació i la falta de respecte per les identitats alienes no tomba només d’una banda.

      • Efectivament, Serafí, dic Pekin, Londres i Florència… Així com tots dos també direm Newcastle, Badhamburg, Le Mans, i també traduirem Munic i no diren München, encara que llavors sí direm Münchengladbach si feim referència a aquesta petita ciutat alemanya.

        No es qüestió de qué sigui bò o mal d’entedre, sino que aquest canvis que tots feim tenen una explicació històrica, i és que les regles protocolàries, ja des de l’antiguitat, acceptaven les traduccions de llocs que per diferents motius (militars, comercials, industrials, econòmics, culturals, polítics…i actualment podriem afegir també turístics i esportius) havien aconseguit rellevància internacional, per pura qüestió pràctica… En canvi es mantenien les toponimies originals de llocs de rellevància regional (llògic, perquè sobretot eren usades per gent de l’àmbit local i no trascendien més enllà, de forma que no era necessària la seva traducció).

        El mateix passa amb els noms propis de persona. Normalment es mantenen originals, però clàssicament s’ha acceptat la traducció de reis i papes (solem dir David Beckam o David Cameron, però també deim Príncep Carles d’Anglaterra).

        Ara bé, tot això no deixen de ser convencionalismes, per això trob més que és una qüestió d’educació, i no trob exagerada la nota del Huesca, quan aquest club mateix sí respecte el noms propis del altres equips. A mi mateix m’agrada que se’m respecti el meu nom, i fins i tot un polític (a qui deus apreciar) va dir allò de “yo me llamo Josep Lluis, aquí y en la China”, i molta raó que tenia…

        • Per cert aquests de l’Osca si posassin el nom com pertoca a la seva terra, es farien dir Uesca que és el nom en Aragonès.

        • Segons dius es respecten els noms propis. Anomenar el personatge com a Tirante el Blanco, a part de fer riure i dur a pensar coses picants,em sembla lamentable … I es va fer a un film de no fa gaire.
          I no, no es cap rei ni príncep

  6. No crec que l’objecte de discussió sigui si és de bona o mala educació traduir el noms de lloc o de persona (la casuística podria ser molt extensa). La qüestió, al meu parer, és obligar a la traducció d’aquests noms. Entenc perfectament que al club de futbol li molesti un canvi de nom, però no l’obliguen a inscriure’s a la lliga amb el nom canviat. Aquí hi ha el re de la qüestió.

    • Tens raó, encara que siguin temes que guarden certa relació, no són comparables el cas que tu has citat de l’església i el que jo he comentat del Huesca.

  7. Els noms de reis, papes i emperadors es canvien (sobretot a Europa) per fer-los més propers a la ‘plebe’ que dirien ells, en canvi el nom de les persones mai s’ha de canviar. A Castella durant molt de temps es va posar de moda fer-ho: els escriptors Julio Verne (Jules Verne), Alejandro Dumas (Alexandre Dumas) o Leon Tolstoi (Lev Nikoláyevich Tolstói) en son exemples flagrants de inducció a la ignorància de les masses.
    Si creis que exager feis la prova, agafau a 20 persones i demanau-lis de on eren en Julio Verne, n’Alejandro i en Leon. Ja em tornareu la contesta.

  8. Crec que us heu deixat dur per la casuística.Efectivament sóc del parer d´en Tomàs en assenyalar que el quid de la qüestió radica en si la traducció dels topònims i dels noms propis i llinatges és el resultat d´una imposició o no; des del meu punt de vista enconar el debat en exemples no deixa de ser anecdotari i serveix, en última instància, per crear més divisió entre els parlants d´una llengua històricament discriminada i minoritzada, que no minoritària,en totes les seves varietats. Aquest és el propòsit inherent a aquesta proposta, que aconsegueix desviar l´atenció d´assumptes que actualment haurien de centrar tot el nostre enuig com les retallades a tots els àmbits, la mala gestió dels diners públics, la manca de control de les entitats financeres rescatades…..en fi del benestar futur.Amb propostes com aquestes i amb el canvi en el model educatiu s´està aconseguint la discòrdia; aquest és possiblement el major triomf d´en Bauza i companyia, no els hi doneu aquest gust.

    En relació als exemples exposats per tots la meva opinió és que la traducció dels llinatges i noms no és una praxis exclusiva dels catalans, com insinua la libèlul.la, sinó una praxis generalitzada de tots els espanyols, ja sigui respecte topònims en català,com històricament ha passat i continua passant,de l´ aranès o del bable o traduint altres topònims i noms amb els doblatges al cinema, només per posar un exemple.Agafant com a referent aquest exemple precisament puc arribar a generalitzar aquesta pràctica de traduir a altres països de la vertent mediterrània com Itàlia on també empren el seu idioma per doblar pel.lícules.
    En altres països de tendència colonialista com EEUU potser són més respectuosos en aquestes qüestions, però és clar posen a tots els llatins al mateix cove i a tots els creen un accent mexicà d´un patetisme mai aconseguit pels grans mestres com cantinflas o speedy gonzalez hehe, a part de destacar la seva manifesta incultura en no saber molts americans on situar cada país que hi ha fora de les seves fronteres, però això és una altra qüestió.

    En conclusió és cert que històricament la traducció dels noms i topònims responia a una pràctica habitual, no només focalitzada als llocs i noms de més rellevància, tot i que ens ha arribat aquesta percepció per el major ús d´unes respecte a les altres i per descomptat no crec que la causa última fos aproximar els conceptes a les classes més desfavorides, ans al contrari més aviat s´imposaven llatinismes i a més no interessava treure´ls de la seva ignorància i analfabetisme..segurament el motiu és més prosaic i respon més a una vulgarització de costums i adaptació al propi idioma per afan impositor, la llavor que ha alimentat els mals del món,juntament amb la religió.segurament respecte això últim el pare bernat romaguera tindrà alguna cosa a dir hehe.

    • Hi ha molta gent que pensa que el debat sobre la llengua, fruit de la modificació de la normativa, ens duu a deixar de banda els temes relacionats amb l’economia, l’atur, la pobresa, … Jo pens que no es pot deslligar una cosa de l’altra i que no es pot perdre de vista cap d’aquests temes en un treball diari en contra d’aquesta globalització neoliberal que vol aconseguir ciutadans, perdó, súbdits sotmesos a un pensament únic, un sol model econòmic i una sola llengua i cultura.

    • Benvolguda Mònica, atès a la referència que fa a la meva persona li contestaré que és miraculósa la seva linea argumental que parteix d’un error del traductor del BOIB, i acaba acusant a la religió de tots els mal del món. Però trobarem articles més adequats al tema per discutir sobre aquest extrem.
      Mentres, li recoman, com a mentor espiritual, un peregrinatge religiós per apaivagar la seva ira (encara que si no parlàs des de la meva càtedra li recomanaria una altra cosa, també molt profitosa).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.