FE QUE ALLIBERA

Si llegim els evangelis, ens adonem que les escenes que relata, amb el desig de presentar-nos la persona de Jesús i el seu missatge, ens transmeten una fe que allibera a les persones de les seves traves i cadenes interiors per tal que tinguin la llibertat i la valentia que necessiten per viure el millor d’ells mateixos, des de la confiança i l’autoestima.

Però a la pràctica, sovint quedam capficats per una espiritualitat i religiositat molt diferent a aquesta que trobem a l’Evangeli. Una religiositat que respon a la mentalitat del Déu-Llei o del Déu del culte i del temple. Ho podríem explicar així: és el Déu de la Llei, que ens ordena anar al temple i complir uns ritus i unes tradicions(com ens podria ordenar qualsevol altra capritx), i així ens asseguram que no ens condemnarà ni farà cap mal i mantindrem tranquil·la la consciència. És un Déu amb qui no té gaire espai el diàleg com a fills i filles i un Déu a on els sentiments del cor no compten massa. D’aquí se’n deriva una fe opriment que crea un caramull d’obligacions més, afegides als maldecaps de la vida mateixa.

En canvi l’evangeli va per un altre camí. La fe i la religiositat i l’espiritualitat que transmet, no frena ni paralitza, sinó que dóna ales per volar, amb la llibertat i l’energia dels ocells del camp, per viure la pròpia vida amb més intensitat, força i fondària.

Això es veu clar, juntament amb molts altres relats, a les escenes dels evangelis que ens mostren l’actitud de Jesús i la seva relació amb els leprosos del seu temps. Un leprós no era considerat només un malalt, sinó una persona impura, contaminada i contaminant, de qui s’havien de fer enfora i mantenir-la allunyada de la gent, perquè Déu l’havia castigada pels seus pecats o pels pecats dels seus avantpassats. Des d’aquesta mentalitat i aquestes creences, no faltaven lleis que obligaven als leprosos a viure fora de la ciutat i els hi prohibien entrar a la ciutat i acostar-se a la gent. Ningú podia tenir relació amb ells i tocar-los. Els leprosos eren abandonats i deixats al marge i tothom quedava ben tranquil de consciència, carregant tota la culpabilitat damunt ell, i a més en nom de Déu.

Com vos podeu imaginar, un leprós d’aquell temps sofria moltíssim, enganyat per una mentalitat i una creença religiosa falsa, que el feia viure carregat de culpabilitat i sense gens de valoració d’un mateix. Era un innocent víctima d’una injustícia, que el feia malviure dins un carreró sense sortida, sense futur. Podem dir que era un mort en vida, una persona irrecuperable, sense gens ni mica d’esperança.

I que fa Jesús davant els leprosos?. Veim com Jesús desbarata aquesta falsa ideologia religiosa, que en nom de Déu tanca el camí de la vida a les persones i els fa malviure sense esperança, ni futur, ni sentit de viure. Jesús, empès pel seu Amor i tendresa, té la llibertat suficient per subvertir, infringir, una vegada més la Llei; fa el que mai de la vida es podia fer, s’acosta al leprós i el toca i ens fa comprendre que l’Amor i la Bondat de Déu vencen i anul·len la religiositat fonamentada damunt un Déu-Llei, que oprimeix, que manté el cor estret i no deixa viure.

I aquestes escenes dels evangelis solen acabar dient que les persones alliberades i recuperades per la tendresa de Jesús, escampen per tot arreu que Jesús els hi ha fet comprendre que Déu els estima igual que els altres i que han recobrat la il·lusió i el sentit de viure. Experimenten que són injustes i falses les lleis que els feien viure amb culpabilitat i exclosos d’autoestima i valoració, i per tant frenats i paralitzats per viure a ple i conviure d’igual a igual, cercant un futur millor i més feliç.

Aquesta és la fe alliberadora que l’evangeli desprèn. L’amor i la misericòrdia i la tendresa poden més que totes les normes morals, socials, religioses, doctrinals, etc. Res pot anul·lar el cor de Déu, l’Amor i la Misericòrdia.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada