La classe

Després del parèntesi del carnaval, tornam amb més articles reflexius sobre l’educació. En aquesta ocasió em centraré en la pel·lícula Entre les murs (Laurent Cantet, 2008), aquí traduïda com La classe, guanyadora del Festival de Cannes fa uns anys, i que recoman a tots els amants del cinema i a tota persona que estigui interessada en aquest tema tan complex anomenat eduació. Aquest film serveix per tombar els mites que envolten la feina d’un professor. Estam davant una cinta realista, quasi documental (de fet, el guionista és un professor  i el film es va enregistrar a classes franceses reals, sense actors professionals), molt allunyada de la visió idealitza i endolcida que ens sol mostrar Hollywood de les aules (per exemple Dangerous minds , aquí Ments Perilloses; o   Dead Poets Society, aquí El club dels poetes morts).

Aquí us deix l’article, el qual esper que sigui del vostre gust:

El professor es dirigeix a la pissarra i hi escriu el següent exemple: “François va fer…”  Una alumna l’interromp sobtadament.

ALUMNA 1: I per què… per què sempre ha d’usar aquests noms?

PROFESSOR: (Dirigint-se a l’alumna) Perdona ? Com dius?

ALUMNA 1: Que per què sempre ha d’usar aquesta mena de noms?

PROFESSOR: No t’entenc. Si m’ho vols explicar…

ALUMNA 2: Sí, home, que  per què sempre usa François, Emmanuelle .. i no Mohamed, Azhara… Sempre noms de blancs.

PROFESSOR:  De blancs dius?

ALUMNA 1 : Sí de blancs, de francesos, de gavatxos.

PROFESSOR: De francesos? Però tu no ets  francesa Esmeralda?

ALUMNA 1: No…

PROFESSOR: No? Me pots dir què ets idò?

ALUMNA 1: No ho sé, però francesa no.

PROFESSOR: Vaja no ho sabia.

ALUMNA 1: Bé, sí, potser som francesa, però no n’estic orgullosa.

PROFESSOR: Jo tampoc, però no per això deix de ser francès i  ús aquests noms perquè ara estam a classe de llengua francesa.

Qui hagi estat en una aula aquesta escena no li resultarà estranya. Potser no l’hagi viscuda talment, però sí una situació semblant (i, si no, du molta sort d’estar a l’institut on està). En el meu cas puc dir que sí que em resulta familiar, sobretot per la meva experiència com a professor de Secundària a diversos instituts coneguts com a “difícils” per tenir alumnes provinents de guetos socials o amb famílies desestructurades. Per això voldria destacar la pel·lícula de la qual he tret l’escena: Entre les murs (aquí traduïda com La classe no sé per quina estranyíssima raó). Aquest film francès conta fil per randa el que passa a la majoria d’instituts perifèrics francesos: alumnes sense motivació que se senten estrangers al seu propi país, professors desbordats i sense il·lusió, un sistema educatiu arcaic i poc efectiu… En resum és un esbós de la realitat que, a pesar que passi a França, és general i, en conseqüència, recomanable per tota persona que treballi en el món de l’educació i per tot pare o mare preocupat per l’educació dels fills. Segur que si l’anau a veure no us decebrà (més enllà dels seus propis mèrits cinematogràfics que li feren guanyar ni més ni menys que la Palma d’Or al Festival de Cinema de Cannes).

El film no conta  la típica història del professor que es fa amic dels alumnes i els ajuda a madurar. Aquí la realitat s’imposa quasi com un documental i el professor sofreix, s’equivoca, perd els nirvis i poc pot fer per un grapat de nins destinats a viure marginats de la societat acomodada. La sensació que et queda com a educador és pessimista i, a pesar que la pel·lícula no dóna cap resposta, sí que planteja una sèrie de qüestions que tots els educadors i polítics implicats haurien d’analitzar i mirar de solucionar. Si no, estam destinats a perdre la batalla de l’educació (i no, la solució no és tan superficial com fer una avaluació als professors; és molt més complexa).

Una altra escena que em va tocar molt de prop (supòs que perquè som professor de llengua) va ser una en què el professor ensenya el subjuntiu als alumnes (jo escrigués, tu escriguessis, ell escrigués, nosaltres escriguéssim…)  i un dels alumnes explota i retreu al professor que això és una pèrdua de temps, perquè ningú xerra així pel carrer, només els intel·lectuals fatxendes. El professor davant aquest comentari es queda mut. Té raó: en el barri on viuen (pobre, ple de delinqüència, drogues…) ningú parla en subjuntiu i per això els resulta tan llunyà. Jo, en el meu cas, m’he trobat en situacions parescudes en les quals els alumnes han demostrat la seva falta d’interès pel que els estic ensenyant:

– Pero vamos profe si el catalán sólo lo hablan las vacas.

– No me da la gana hablar catalán. Estamos en España.

– Antònia Font? Qué es eso un grupo de ball de bot?

– Pero que dius profe. Els moros són moros i ja està. Què és això de musulmans del nord d’Àfrica?

– Fer net? Per què? Per qualque cosa tenim les dones de fer net, no?

I davant tot això què podem fer els professors? Canviar el sistema educatiu? O són els pares que han de canviar la manera d’educar els fills? O el mal prové de més endins? Potser de la pròpia societat classista que a poc a poc estam construint amb tot això de la globalització, el capitalisme radical… (i que ja vaig esbossar en l’anterior article sobre educació)

            Frase destacada: “Un  professor que dóna classes no és un mestre. Mestre és el que és capaç de  tenir deixebles millors que un mateix”. (Ciril Rozman, doctor).

Aquí us deix algunes escenes de la pel·lícula La classe que, com a mínim, fan pensar:

Un professor  intentant contolar una classe difícil:

La frustració i impotència d’un professor:

El pitjor que et poden dir com a professional.

4 pensaments a “La classe

  1. Com tu dius, Pau, és tracta d’una pel·lícula-documental molt realista del que un professor es pot trobar en una aula de secundària. Ara bé, fa un mes, aquí, a Son Carrió, vàrem fer l’experiment de veurer-la en el nostre cine-fòrum per a estudiants d’ESO… les dues hores de durada de la pel·lícula es varen fer eternes. Els/les joves varen començar a bufar a la primera mitja hora. Més endavant, alguns varen abandonar la sala… res, una pel·lícula nefasta per a públic adolescent. Ens vàrem equivocar.

  2. La base de l’educació és la cultura que et puguin donar a ca teva. Si a ca teva t’eduquen d’una forma correcta, tard o d’hora et comportaràs d’una forma correcta a fora de ca teva.
    No sé quines mesures s’haurien d’emprendre envers els pares i mares que no compleixen les diferents normes escolars i de convivència, però no és just per a l’infant haver de deixar dues setmanes d’escola perquè al pare li fa ganes anar a veure la seva familia al seu país d’origen o anar a esquiar als Pirineus.
    A més el respecte de cap a la figura del professor hauria de ser total. Cap pare pot anar a un mestre o professor i dir-li com ha d’ensenyar al seu fill, d’aquesta manera el docent perd tota credibilitat davant l’alumne.
    Tot el meu suport per al cos docent (menys per en Pau ;)) en aquests moments tan difícils per a ells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.