Un dia, fent un ovís…

Un dia fent un ovís
vaig mirar al cel,
paregué adornat de gel
i coronat d’estrelles,
i vaig veure ses meravelles
des meu gran nas…
voldria no em pensàs
tal repinyota.

Pareixé una muntanyota
de Calicant,
pos peu enrera i envant,
i el me mir bé,
en vaig treure un saquer
de cada arenell,
homos sense capell
guardaven abelles.

Jo em tapava ses orelles
amb un llençol,
per por de qualque beierol
no em piqués,
arrufava un poc es nas
per ses voreres.

Vaig vessar ses calderes
de mel-llecó,
moltes en rodolaren
cinc-centes passes,
jo amb ses meves poques traces
m’enginyaria,
en vaig plegar setze dies
d’aquell brescàs.

Homos de Sant Joan
s’hi feren rics.
Ja ho poden dir es cinc dits
de part forana,
no hi havia arena més sana
que s’encontràs.
Ses bresques més principals
les tenc…
a nes cap des nas!!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada