Recercant entre els llibres de la biblioteca he trobat un opuscle editat l’any 1978 pel Consell General Interinsular de les Illes Balears. Per a la gent més jove diré que el Consell General Interinsular va ser l’embrió de l’actual Govern de les Illes Balears. Aquesta publicació fou declarada “d’INTERÉS PER A LES ILLES”, per acord pres dia 4 de desembre de 1978.
Aquest llibretó, titulat “Llengua o dialecte? Català o mallorquí? reproduïa la lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-79 organitzats per l’Obra Cultural Balear. La lliçó havia estat pronunciada per Francesc de B. Moll.
Vaig tenir l’honor d’assistir a la inauguració d’aquest curs, a la Casa de Cultura de Ciutat i de sentir, de boca del mestre Moll, aquesta lliçó.
La nostàlgia i la situació actual de la llengua a les nostres illes m’han duit a rellegir aquesta obreta i després de la lectura he decidit compartir amb vosaltres el pensament d’una de les personalitats més importants de la nostra terra.
Encara que l’obra és breu, quinze pàgines, el contingut és dens i me permetreu que el vagi escalonant al llarg d’una sèrie d’articles.
Des de l’any 1963, l’OCB havia organitzat cursos de llengua catalana, però el curs 1978-79 era un curs especial. Després de la mort del dictador, les Illes Balears anaven obrint un nou camí ple de reivindicacions i esperances. Com exemple del moment que vivíem diré que el mes de maig d’aquest any, 500 persones s’havien manifestat a la platja des Trenc per impedir la construcció d’un “xiringuito”. El crit era: “Salvem es Trenc”. “Qui estima Mallorca, no la destrueix”.
Tornem, però, a la lliçó magistral. Francesc de B. Moll inicià la seva dissertació indicant que començava el curs de llengua catalana a Mallorca, Menorca i Eivissa i es demanà si a les nostres illes no s’hauria d’ensenyar el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc, respectivament.
Afirmà que no creia que ningú pensàs que a les Illes Balears es parlassin tres o quatre llengües diferents, ja que un menorquí s’entén amb un mallorquí i aquest amb un eivissenc. “Això és una prova clara de la identitat de la llengua entre les illes: a totes tres es parla el mateix idioma”.
Continuà indicant que a cada illa hi havia una sèrie de paraules especials que no es trobaven normalment a les altres illes, però aquest fet, l’existència d’unes quantes de dotzenes de paraules diferents, dins un conjunt de moltes de mils, “no determinen una diferència d’idioma, sinó de dialecte”.
Llavors sorgí la primera qüestió: el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc (avui en dia afegiríem el formenterer per qüestions administrativo-polítiques), què són: llengües o dialectes?
La resposta de l’insigne filòleg fou clara: “Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món”.
La següent pregunta lògica fou: Hi ha diferències entre llengua i dialecte? Francesc de B. Moll assegurà: “Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot sistema natural de parlar és, al mateix temps, llengua i dialecte: és llengua si se considera com un sistema de signes orals d’evolució històrica ben caracteritzada, en relació a un altre sistema que té característiques essencialment diferenciadores; és dialecte si es considera com un sistema de signes orals que no es distingeix sinó accidentalment d’un altre, amb el qual, per tant forma un mateixa llengua o idioma”.
A continuació explicà amb exemples aquestes diferències: El castellà que es parla a Burgos és una llengua si es compara amb el francès que es parla a Lyon, però és un dialecte si es compara amb el castellà que es parla a Cuenca. I rematà el tema amb la definició que fa la Reial Acadèmia Espanyola, en el Diccionari: “Mallorquín: variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca”.
En seguirem parlant …