Sa mala sort!

Ara que hem passat Quaresma i Pasqua, i arribam al temps de disbauxa i balls, que ja torna ser permés el glosar i fer cançons, codolades i contarelles… compartesc amb vosaltres una codolada, que com bé diu es títol és “sa mala Sort”.

Record com si fos avui, que deu fer uns 12 anys vaig fer un petit recull de tot un esplet de cançons i gloses del tio Miquel “Tito”, i la seva memòria que aleshores passava sa vuitentena, servava aquesta codolada. M’imagín que ja venia de l’antigor i ell l’havia apresa dels pares i padrins. Ell me’n pogué dir moltes d’estrofes, però algunes les deixava, més endavant vaig adquirir una quartilla i la vaig trobar. Gràcies a Déu, per gloses i glosats tenc bona memòria i facilment les duc dins la memòria. Procuraré posar-ne un esplet per a compartir amb tots vosaltres, els lectors.

Aquesta codolada, va ser la primera que vaig aprendre i cregueu o no ho cregueu l’he recitada a molt de llocs: al pancaritat de Sóller, pel poble de Lloseta, amb amics de Santanyí i fins i tot dins un convent de monges tancades, això sí, avisant que hi hauria qualque flastomia, de la qual cosa la Mare abadessa em donava absolució!

Crec que és tasca de tots tranmetre aquest tresor nostre, que corri per la nostra sang i mostrar-ho per tot on anem. Així ho he malavejat fer.

Sa mala sort

(així me la contà el tio Miquel Tito)

Recents llamps quina picor
que tenc per tota sa pell,
tant grat batuaradell
per tot rebent amb suor.

Sa cara me cau de vergonya
quan per tot estic passant
i sempre, sempre gratant
lo mateix que un que té ronya.

Dimarts a dins es camión
tot d’una que vaig pujar,
sa picor me va pegar
i vaig dir “adiós” món!

Vaig començar a gratar així,
fort que no podia més…
a davant es passatgers
ses ungles vaig fer servir.

Es xofer era un burlón
rient que se dava greix,
vaig dir entre jo mateix
mals d’altres rialles són.

Quan vàrem ser un tros envant
darrere se va girar,
quan me va veure gratar
rient va mollar es volant.

Es camión va prendre tort,
vaig tenir ferida fresca
avon sigui que partesca
sempre duc sa mala sort!

Si partesc en sopegar,
amb sos peus arranc ses seres,
si vaig a robar cireres
l’amo m’acabussa es ca.

I quan agaf es tassó
per beure sempre el trob buit
i quan som a s’estació
es carril també ha fuit.

Si me rent mai tenc sabó,
si som coix no tenc gaiató
i si vaig a n’es teatro
ja ha acabat sa funció.

Faig més feina que deu moros,
a ses mans tot són ferides
si m’en vaig a ses corrides
quan som allà no fan toros!

Cada minut duc mal fins
me’n faria sa punyeta,
si vaig amb sa bicicleta,
faig parxe, tot són bossins.

A s’hivern m’enred de fred
dins s’estiu, una suada!
Quan vaig a caçar a bourada
els ocells no tenen set.

Sa mala sort duc en tot:
des nas me cau sa llanterna,
i si xerr amb gent externa,
tot d’una em pega xinglot.

Quan me’n vaig a una al.lota,
fuig i me diu que no en vol,
si m’en vaig a n’es futbol
me feren amb sa pilota.

En res que faci m’avenc
mirau-me quines cabotes
si me’n vaig a ses al.lotes
totes diuen que no en tenc!

I si ho tornen a dir més,
sa befa les prendrà torta…
que reputes les importa
si jo no en tenc de dobles!

A s’era mai trob ses forques,
me faig mal quan me pentín,
es migdies mentre din
a dins es plat tot són mosques.

Un dia explota el xifón
s’altre perd es torcaboques,
si qualque dia faig coques
no les puc passar pes forn.

Es  cafè no el trob gens bo,
tot es licor me fa mal,
si vaig a n’es carnaval
ses fresses me fan més por!
quan les veig ja som partit,
gens m’agrada aquella mostra
i si vénen a ca nostra,
me fot a davall es llit.

Quan surt des llit me vaig mal,
todo pa mi son engaños
i si  vaig a prende banyos
a la mar hi ha temporal:

Era això s’estiu de ple
i feia bastanta basca,
quan vaig acabar sa tasca
vaig anar a rentar-me.

Dalt sa paret me despull
deixant sa roba sullà,
amb dos minuts vaig posar
tot lo meu cos en remull.

Quasi, quasi em vaig anegar,
quan des safreig vaig sortir
que me vaig voler vestir
sa roba no va ser allà!

Recents llamps quina fotuda
me’n vaig dur en aquell instant,
per tot estava cercant
sa meva roba perduda.

“Sa meva roba on està”
vaig dir cridant i ben fort,
un ca jove d’aquell hort
jugant le’m va destrossar.

Empegueït de cercar,
anant d’aquella manera
me vaig acotar a una vorera
hi va haver una caiera
una beia el me picà.
Quan es pic me vaig sentir
vaig espolsar de valent,
i vos dic que en un moment
vaig tenir un  o… nas a su així.

Vaig quedar asullà arrufat,
maleint es ca i sa beia,
tothom que passava reia
jo estava més retgirat!

Vos dic que tenc un record,
pitjor que un que va a sa guerra,
tan per aigo com per terra
sempre duc sa mala sort:

No sé lo que es s’està bé,
no conec què és s’alegria
a un punt sempre me ve
es guanyar a sa loteria.

En anar a cobrar trob tancat
si pregunt ningú sap res…
si vull mirar quina hora és
es rellotge s’ha aturat

Des pis redol escalons,
tenc atac en fer banquete,
si me’n vaig a n’es retrete
no me puc desfer es calçons.

Si bec brou per tot me bany,
lo mateix  faig amb so vi
quan ca nostra vull obrir
sempre me cans de ponyir
mai torb es forat d’es pany.

Germans ha arribat un punt,
amb tot ja me veig confús
perquè no me’n passin pus
no em moc i paresc difunt.

Ja torn tenir sa picor
me’n vaig a dar-me vinagre,
tant si és gras, com si és magre
de tots desig un favor:

Tendré bastant de conhort
si me donau bona gent,
un aplauso de valent,
perquè duc sa mala sort.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada