Una de crisi

Amèrica. En un camí a la sortida d’un desert, un home veia  com cada dia passaven molts de camions i cotxes per allà. Cansat de menjar sol, decideix posar una envelada, una planxa i una gelera. Se posa a fer hamburgueses i “perritos” i a vendre refrescs. Quan se n’adonà havia posat un restaurant i havia pogut enviar el seu fill a la universitat.L’al·lot es posà a estudiar econòmiques, el pare anava prosperant i un dia demana a l’al·lot la seva opinió per comparar un bocí de terra a al’altra part del camí per fer-hi un altre restaurant. L’al·lot li diu: Mon pare, què no veieu mai la televisió ni llegiu cap diari ? Què no sabeu que hem entrat en crisi? El que heu de fer és, així com acabin el contracte els de la cuina i els del menjador, no renovar ningú. Mentrestant, a uns quilòmetres de distància s’obria un nou restaurant.

Aquell home feu cas del seu fill que havia estudiat econòmiques, feu cas de la televisió i dels diaris que deien que estaven en crisi i començà a acomiadar gent. Com més gent treia al carrer pitjor servei tenia, i els que quedaven anaven sempre emprenyats i la clientela se’n ressentia. Quan parlava amb el fill de com anaven de malament les coses, aquest li contestava: ho veus, mon pare, ja te vaig advertir que hi havia crisi.

Això acaba amb la compra del terreny de l’altra part de la carretera per part del veïnat del restaurant i ell tornant a fer feina davall l’envelada. El veïnat no mirava la televisió, ni llegia el diari, ni tenia cap fill que hagués estudiat econòmiques a la universitat.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada