En l’antiga polis grega d’Atenes, a partir del segle V abans de Crist, es deia fer política al fet d’anar a l’àgora a debatre el que era relatiu a l’ordenament de la ciutat.

De llavors ençà, la manera de viure en societat a anat fent-se de cada cop més complexa. De igual manera, les relacions econòmiques en un món globalitzat són actualment molt complexes.

I en aquest món tan complexe que ens toca viure hi ha una sèrie actors, els quals m’agradaria analitzar amb la col·laboració dels lectors i lectores de card.cat. Aquests actors de l’escenari polític i econòmic són: les polítiques de dretes; les polítiques d’esquerres; i les grans multinacionals.

Es diu que els “senyors” de les grans multinacionals (o transnacionals) són els qui realment dirigeixen les grans decisions polítiques. Deu ser vera això? Una cosa segura és que a aquestes grans empreses els va molt bé que els Estats els concedeixin llibertat…

Quina paraula més guapa que és “LLIBERTAT”!! De fet, les multinacionals demanen polítiques lliberals (o neolliberals)… Un terme tan bonic, que prové de llibertat segur que serà bo (o no, estimats lectors?). Un terme íntimament associat a la desregulació (reducció de regles i lleis a un mínim a fi de dinamitzar la seva economia), associat també a la privatització (si el servei és privat és més productiu i eficient, la qual cosa és bona per al poble (o no?). Quasi ni cal dir que, pels grans senyors, quants menys imposts hagin de pagar, millor, argumentant que si la seva empresa va bé, donaran feina a molta gent (encara que no els parlis de sous base, recordem que volen llibertat, llibertat per posar ells els sous).

Ara passaré a parlar un poc sobre les polítiques, i ho faré comparant les esquerres amb les dretes.

Els orígens de les polítiques de dretes els trobam en l’intent de la burgesia (grans comerciants) del segle XXVIII d’expandir el comerç dels seus productes, culminant en la guerra de la independència nordamericana i la revolució francesa. Homes com Benjamin Franklin o Thomas Jefferson (uns dels Pares Fundadors dels EEUU, el que pot ajudar a entendre el perquè a aquell país no hi hagi opcions d’esquerres), o altres teòrics com Adam Smith o John Stuart Mill, entre molts altres, varen posar els ciments de la ideología de dretes. Aquesta ideologia era, bàsicament econòmica. Es tracta del liberalisme, que en opinió meva, va ser una gran passa de la humanitat per a sortir de les urpes del despotisme il·lustrat de la monarquia. Els burgesos varen saber servir-se del poble maltractat per la monarquia per a pujar al poder. El poder passa dels monarques als grans comenciants, no al poble. Aquests són els orígens de les polítiques de dretes.

Ara toca parlar dels orígens de les polítiques d’esquerres. Per això cal situar-se en les dècades inicials del segle XIX, en què varis autors com Saint-Simon, R. Owen, E. Cabet i C. Fourier feien denúncia de les inhumanes condicions laborals dels treballadors de les fàbriques. L’any 1864 a Londres es convoca la Associació Internacional de Treballadors (AIT) on ja hi participaren teòrics com Marx i Engels. Ja des dels seus orígens, en la doctrina marxista varen aparèixer dues corrents, una partidària de la conquesta del poder polític i econòmic mitjançant una revolució (que amb l’arribada de Lenin derivarà al comunisme), i l’altra orientada a fer reformes graduals conseguides mitjançant la via constitucional i parlamentària (que derivarà en els partits socialistes).

Veiem aquí que l’esquerra sorgeix de les reivindicacions en matèria social de les masses obreres, i la dreta sorgeix per afavorir el comerç. En principi, les dues coses són bones. En opinió meva, les dretes solen tenir el seu punt fort en economia, i les esquerres són fortes en quant a drets socials i equitat. I aquí tenim la gran dicotomia que es va accentuant de cada vegada més en els nostres temps.

Una multinacional no té més remei que ser competitiva si no vol fer fallida, per això demana liberalisme econòmic. I si un govern no els atorga el que demanen, parteixen cap a un altre país, ja que si altres competidors els guanyen en avantatges de producció, faran fallida.

Així doncs, un govern d’un sol país no pot deixar de subjugar-se a les peticions de les multinacionals si no volen veure com l’atur augmenta considerablement.

Vol dir això que la solució la tenen els governs de dretes? No hi ha cap risc de que les dretes ens portin a condicions laborals d’explotació infrahumana com passà en les fàbriques del segle XIX? Si els polítics han de seguir el dictat de les multinacionals, quina preferència tindran la defensa dels drets  obrers, la defensa de les cultures minoritàries (com la nostra) o el medi ambient dins l’agenda de les polítiques de dretes?

El PSOE ja es va haver de sotmetre al les demandes dels mercats globals. És Esquerra Unida l’alternativa? Què faria Esquerra Unida en front de les peticions de les multinacionals? Quines conseqüències tindria?

Sabeu quin és el percentatge de la suma dels vots en blanc, els nuls i el de les abstencions de les passades eleccions? Algun grup polític dóna una solució novedosa que integri el millor de les dretes amb el millor de les esquerres?

Ja sé que en aquesta petita escena de la política i de la economia manquen actors importants, com per exemple les PYMES locals, els ciutadans indignats amb el panorama que veuen… Quin paper creieu que haurien de tenir en aquest teatre, principal o secundari?

Per altra banda cal que reflexionem si un alt índex d’atur beneficia a algú. Molts analistes de l’economia pensen que l’atur beneficia a alguns. Com ho veus tu? No cal dir que al poble no el beneficia.

És possible que tothom tingui feina? Volem que l’economia es recuperi? I de  l’explotació de països pobres per part de les multinacionals, que me’n dieu? Abans el problema estava allà. Els immigrants fugen de situacions molt dures i es troben que aquí les coses no pinten gaire bé. El món és com una família, si un membre no està bé, els demés se’n ressenten. En què s’ha convertit i què hauria de ser l’organisme de les Nacion Unides (l’ONU)?

Aquí ho deix, amb moltes preguntes sense contesta. Crec que haurem d’entrar en terrenys inexplorats, i el que no és conegut sempre fa por, encara que tinc una forta convicció, i és que no en sortirem de l’actual crisi si tornam a models del passat.