De moneies i costums

   L’altre dia vaig llegir un article sobre educació, signat per Borja Vilaseca i publicat al País setmanal, en el qual es contava un experiment que vaig trobar molt interessant:

   Un grup de científics va tancar cinc moneies dins una gàbia, enmig hi va col·locar una escala i damunt l’escala un caramull de plàtans. Des del primer dia, quan una de les moneies pujava per l’escala per agafar plàtans, els científics llançaven un brand d’aigua freda sobre els que havien quedat en terra. A base de repetir aquesta pràctica, les moneies aprengueren les conseqüències de què una d’elles pujàs per l’escala, així que quan una queia en la temptació d’anar a agafar plàtans, la resta l’hi impedia de forma violenta.

   D’aquesta manera les moneies deixaren d’intentar pujar per l’escala. Després, els científics substituïren una de les moneies originals per una altra de nova, la qual, moguda pel seu instint, el primer que va fer fou anar a agafar plàtans. Però abans de què pogués agafar-los, les seves compa-nyes de gàbia l’agafaren i li pegaren, evitant així esser remullades amb un altre brand d’aigua freda. Després d’algunes pallisses, la nova integrant del grup no va pujar més per l’escala. Més tard es va substituir una altra moneia i va passar exactament el mateix. Els científics observaren que la predecessora participava amb especial entusiasme en les pallisses que donaven a la nova.

   Amb el temps, la resta de moneies originals foren substituïdes per altres de noves, cada una de les quals fou brutalment apallissada per la resta en intentar pujar per l’escala. D’aquesta forma, els científics es quedaren amb un grup de cinc moneies que, malgrat no haver rebut mai un brand d’aigua freda, continuaven pegant a les que intentassin agafar els plàtans. Finalment, totes quedaren en terra resignades, mirant els plàtans en silenci. Si hagués estat possible demanar a alguna d’elles per què pega-ven amb tanta força a la que pujava per l’escala, segurament li hauria respost: “No ho sé. Aquí les coses sempre s’han fet així”.

   No és que sigui exactament el mateix, però l’experiment em va fer venir al cap la frase de Jonathan Swift que surt a la primera pàgina de “La conjura dels necis”, de John Kennedy Toole:  “Quan un vertader geni apareix en el món el reconeixerem per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell”.

4 comentaris a “De moneies i costums

  1. No he arribat a saber mai si és realment un experiment -ni la seva motivació i entorn- o si és una metàfora. En tot cas l’he vist citat en entorns de desenvolupament per evidenciar l’existència del que en diuen “marc”, “patrons”, “blocadors”… aquells condicionants conductuals que tots tenim sense adonar-nos-en

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Jo un dia feia una reflexió dins un grup (a un sopar) i és la següent: Fa devers 15 anys ens mostraven per la televisió, un programa que es feia a Argentina a on les parelles anaven a contar les seves desavinences o infidelitats i de tant en quant acabaven a tocs. Llavors era gairebé impensable que un programa així tingués èxit a casa nostra, noltros erem gent amb seny!. Ves per on que al cap d’uns anys va començar a emetre’s un programa semblant (el diario de noseque) i va començar a tenir un exitàs. A dia d’avui no tan sols agraden aquests programes de safareig amb molt mala llet si no que ocupen la majoria de la franja horària de les televisions.
      Crec que ve a ser un cas semblant al de les moneies, la majoria es sent més segur seguint al grup encara que sigui il·lògic, la resta som malvists.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada