El pregó

El pregó de les Festes de Sant Llorenç:

Bon vespre.

Abans de començar voldria dedicar un record a la persona que, juntament amb n’Antonio Machín, va marcar tota una època de les festes de Sant Llorenç: em referesc a José Guardiola, que va morir ara fa un parell de mesos.

Si no vaig equivocat, el costum de fer un pregó per les festes de Sant Llorenç és relativament recent: es remunta a l’any 1995, quan en Biel Majoral va fer el primer en el saló d’actes de l’Ajuntament. Fent un incís, però, he de dir que el qui realment va fer el primer pregó va esser en Guillem Pont, tres anys abans, en el ple extraordinari en què se celebrà el centenari de la separació de Manacor, però era un cas molt especial que no va coincidir amb les festes de Sant Llorenç.
De llavors ençà, gent llorencina i de fora s’han anat alternant en aquesta tasca de donar el sus a les festes patronals, i cadascú s’ha decantat per una temàtica diferent, si bé alguns, com Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer i Cris Juanico, se centraren en la necessitat d’aparcar momentàniament els problemes quotidiants i dedicar-se només a fer festa. Si exceptuam S’Arrual, que va fer un pregó musical molt divertit, la resta varen optar per les seves relacions amb el poble o amb les pròpies afeccions. Així, Joan Rosselló va parlar de la parròquia i del germà Francesc Clapés; Guillem Pont va elaborar un textos relacionats amb les tonades que va cantar l’amo en Rafel de sa Fontpella; Miquel Rosselló va parlar del grup de teatre i de mossèn Salvador Galmés; Pau Debon, del grup Antònia Font, recordà moments de la seva infantesa a Sant Llorenç; Tomeu Caldentey introduí el vídeo per il·lustrar la seva xerrada sobre la cuina mediterrània; la Banda de Música va fer un pregó totalment musical; Petra Ballester parlà del tren, l’any en què s’havia restaurat l’estació i semblava que la cosa prendria per bé (què hi anàvem d’errats!); Catalina Pasqual xerrà de la seva vida i Ignasi Umbert, l’any passat, del que va suposar el cinema per al nostre poble mig segle abans. Enguany, que es compleix el 40è aniversari de Flor de Card, en Pep Jaume em va convidar a mi, com a director de la revista, i si havia de seguir la tònica general, per tant, em tocaria parlar de les relacions de Flor de Card amb l’Ajuntament, que durant la dictadura i en els primers anys de la democràcia varen esser més tibants del que ens hagués agradat i que proporcionaren més d’un maldecap tant als pocs que l’editàvem com als responsables de l’Ajuntament, que no estaven avesats a què ningú els portàs la contrària, i molt manco quatre pollastres que encara duien llet pels morros. En aquest sentit tendria per omplir tota una vetlada, ja que quaranta anys i la col·laboració de més de sis-centes persones donen per moltes anècdotes i situacions divertides, que servirien perfectament per complir amb la meva tasca de pregoner.

Però no aniré per aquí. Tot i que consider que Flor de Card ha fet una feina important a l’hora de proporcionar un mitjà per a què tots els llorencins que volguessin poguessin expressar la seva opinió o parlar sobre el que els interessàs -sinó no hi hauria dedicat dues terceres parts de la meva vida-, consider que avui hi ha una cosa més urgent i necessària: la de manifestar públicament la preocupació pel futur de la nostra llengua, davant els atacs que li estan llançant les nostres institucions autonòmiques.

Diu Javier Marías, escriptor, fill del filòsof Julián Marías i membre de la Real Academia Española, referint-se a la seva llengua, la castellana, que «La llengua és l’única cosa que tots posseïm, pobres i rics, savis i ignorants, sans i malalts, d’esquerres i de dretes; cada un, és clar, d’una manera distinta i amb un grau de domini diferent. Al qui no li queda res, almanco li queda la llengua, que li serveix per demanar llimosna, per maleir, per queixar-se o per contar les seves desgràcies a qui el vulgui escoltar. Utilitzam la nostra llengua per estimar i per insultar, per atacar i per defensar-nos, per convèncer, aconsellar, advertir, argumentar, rebel·lar-nos… En una paraula, per expressar-nos i comunicar-nos amb la gent. La consideram tan personal i pròpia, encara que la compartim amb altres, que veim com una intromissió i una agressió qualsevol temptativa de dirigir-la i manipular-la amb qui sap quins fins, perquè suposa un atemptat a la nostra llibertat, ja que és l’únic que els ha quedat als pobles sotmesos a dictadures i tiranies». Fins aquí la cita, que podem aplicar perfectament al català i a qualsevol altre idioma. Avui, a Mallorca, efectivament, ens trobam davant un atac a la nostra llengua que no s’havia produït d’ençà que tornam tenir democràcia i que recorda l’escola dels anys de quan érem al·lots, en què xerrar en mallorquí comportava un càstic sever: s’han tancat les emissores de ràdio i televisió que només emetien en català, s’han suprimit les ajudes a entitats bàsiques per a la cultura o la comunicació, com l’Obra Cultural Balear, l’Associació de la Premsa Forana o les empreses editorials que publicaven llibres i revistes en la nostra llengua i s’ha aprovat la refoma de la «Llei de la Funció Pública», que suprimeix l’obligatorietat de sebre català per accedir a l’administració, per només citar alguns exemples. Aquest atac sorprèn per la seva intensitat, ja que el de la llengua era un tema que semblava superat i del qual la gent ja no en parlava gaire, llevat dels extemporanis del Círculo Balear i els seus seguidors, que sempre s’hi han oposat perquè consideren que el català -o mallorquí; posau-hi el nom que volgueu- és un idioma que només s’hauria d’utilitzar a la intimitat. Per què, si gairebé tots aquests polítics que governen les institucions autonòmiques són mallorquins, han declarat la guerra a la seva -la nostra- llengua? És que reneguen de la seva pròpia història? La pregunta és mala de respondre perquè no hi ha cap raonament lògic que la recolzi…, a no esser que vulguin atacar el mallorquí amb l’objectiu de desviar l’atenció sobre altres assumptes més relacionats amb la butxaca; el que sembla més que evident és que no l’estimen gaire. Aquest atac ha suposat un greu enfrontament amb la major part de les escoles i instituts, amb associacions i amb molts particulars, que van participar, indignats, a una de les manifestacions més nombroses que s’han fet mai a l’illa en favor de la nostra llengua, i que, a la vista de les decisions que prenen, possiblement no serà la darrera.

Els sectors més progressistes de l’Església també han alçat la veu, com els Missioners dels Sagrats Cors, que diuen que «Qualsevol atemptat per a imposar una altra llengua o cultura fora del seu territori natural, és fruit d’una mentalitat violenta, encara que hom la presenti amb formes democràtiques i suaus. Consideram que un semblant tipus de raonament és d’encuny colonitzador, arcaic, i impropi dels nostres dies». I també Teodor Suau, teòleg i canonge de la Seu: «La llengua no és una concessió del poder de torn, que s’arroga una autoritat, que no té, de determinar el seu ús i funcionament. De cap manera. La llengua és una realitat original que configura preconceptualment la manera de veure i de viure de cada generació i fa possible una determinada forma de ser en el món, única, irrepetible, sagrada. És un dret primordial, anterior a qualsevol altre que les relacions socials obliguin a regular. Al fons, però, s’hi troba sempre un factor que no es diu però que hi és: quan manco senyes d’identitat té un col·lectiu social, més fàcil és de controlar. I ja sabem prou bé tots, avui, que l’arrel de tot control és econòmica. Una terra com la nostra, espoliada sistemàticament des de fa segles, convé que sigui una societat dòcil, desconeixedora dels seus interessos vertaders, distreta, cega davant dels problemes que tenim plantejats i que no hi ha interès en resoldre. No debades, fa ja molts anys, un dels nostres poetes ens recomanava: “Siau qui sou”. Quan menys ho siguem, més bons de manipular també esdevindrem. Avui, lluitar per la nostra llengua és una obligació». En aquest mateix sentit, Joan Barceló va escriure que «La llengua és l’ànima de cada poble i no és un signe de cultura esser analfabets en el seu propi idioma. Quan s’ha volgut fer desaparèixer un poble, primer han fet desaparèixer la llengua». És això el que pretenen? Fer-nos desaparèixer com a comunitat per integrar-nos dins la tristament famosa «unidad de destino en lo universal»? No ho sé, però de cap de les maneres ho podem consentir. Hem de fer nostres les paraules de Pompeu Fabra quan deia que «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».

Diu l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia que «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la i ningú no podrà esser discriminat per causa de l’idioma». I el punt 21 de l’article 10 assenyala que una de les competències de la Comunitat Autònoma és el «Foment de la cultura, de la investigació i de l’ensenyament de la llengua». En endavant -i per ventura tampoc ara- no sembla gaire fàcil fer ús d’aquest dret, si en dirigir-nos a l’administració ens pot d’atendre una persona que no té cap obligació de conèixer el mallorquí. I també resulta si més no curiós, a la vista dels acords esmentats abans, el que entenen les institucions per foment de la cultura i de l’ensenyament de la llengua.

D’altra banda, l’any 1996, la UNESCO va assumir la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, a la qual, el mateix any, s’hi va adherir el Parlament Balear. Al seu article primer, diu que «s’entén com a comunitat lingüística tota societat assentada històricament en un espai territorial determinat, que ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural». O sigui, que les persones que vivim aquí formam una comunitat lingüística -juntament amb les de València i Catalunya, entre d’altres- i, tal com assenyala l’article tercer, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua, cosa que veig realment difícil, tal com he esmentat abans.

Davant tot això, consider que no queda més que un camí per als qui estimam la nostra llengua: el compromís, tal com ho feren anys enrere dos il·lustres llorencins: mossèn Salvador Galmés i Joan Sanxo Tous. Del primer no hi importa parlar-ne gaire, perquè és prou conegut de tothom. Només diré que una de les seves dèries fou l’edició de les obres d’un altre mallorquí il·lustre, Ramon Llull, perquè, entre d’altres virtuts del beat, va sebre entendre el seu paper fonamental en la formació del català molt abans que altres idiomes europeus, que estaven en una situació més endarrerida; fins hi tot en va fer un estudi: «Ramon Llull, plasmador del nostre idioma». El segon, Joan Sanxo Tous, de malnom Corso, probablement el llorencí més rellevant de la República, va esser secretari de l’Associació per a la Cultura de Mallorca, que editava un butlletí en el qual hi col·laboraven Gabriel Alomar, Salvador Galmés, Maria-Antònia Salvà, Francesc de Sales Aguiló, Pompeu Fabra, Joan Pons i Marquès, Miquel Sureda i Blanes, Emili Darder i Guillem Colom, entre d’altres, a més d’ell mateix, sempre amb escrits a favor de la nostra llengua i la nostra cultura. Tots dos, Galmés i Sanxo, juntament amb 151 intel·lectuals mallorquins més, firmaren la «Resposta als catalans», una espècie de manifest que contestava el «Missatge als mallorquins» que els havien enviat abans un grup d’intel·lectuals del Principat, en el qual es reafermava la unitat de la llengua i la cultura i que els va portar a una forta repressió per part dels qui guanyaren la guerra. Curiosament, a Joan Sanxo no se li ha fet mai cap reconeixement públic a Sant Llorenç, com tampoc, ja que en parlam, s’ha ressaltat mai el fet que un petrer resident en el nostre terme fos un dels protagonistes més rellevants de les Rondaies mallorquines; em referesc a en Tià de sa Real, que vivia en aquesta possessió llorencina. Per cert, és ben segur que si mossèn Antoni Maria Alcover, l’autor de les Rondaies -15 de les qual varen esser escrites a sa Torre Nova-, potser un dels majors defensors de la nostra llengua que hi ha hagut mai i del qual es compleix enguany el 150 aniversari del seu naixement, veiés el que estan fent les nostres institucions amb el mallorquí, posaria mà d’en Revenjoli i «traguent espires p’ets uis i foc p’es queixals, enviaria a aquests banastres un llamp forcat i una catefa de dimonis boiets».

En conclusió, si nosaltres som així com som és perquè duim a l’esquena tot un bagatge cultural i lingüístic que ens ha fet així des de fa segles. No és que siguem millors que els altres, però tampoc no som pitjors i de cap de les maneres n’hem d’estar empegueïts. A Mallorca, des de sempre, hi han viscut altres pobles i cultures, des dels fenicis, els grecs, els romans, els àrabs, els castellans, els alemanys… i tots hi han deixat alguna petjada que ha enriquit l’idioma. Som conscient que en el futur és inevitable que continuï aquesta mescla de cultures, el mestissatge, i consider que això és bo, perquè la creença que una cultura, o una raça, o una religió és milllor que les altres ens ha portat a massa guerres al llarg de la història; per això hem d’estar oberts a la incorporació de noves maneres d’enfrontar-se al món i les hem de respectar, però elles també han de respectar la nostra i molt més encara si aquesta mescla s’esdevé a la nostra terra. Aquí fa gairebé vuit-cents anys que es parla la mateixa llengua i no podem consentir que ara alguns polítics la vulguin arraconar perquè ells, tot i esser mallorquins, no se la sentin tan seva com noltros.

I ara, no digueu res a na Merkel, però oblidau-vos de l’IVA, de l’IBEX i de la ditxosa prima de risc i passau-vos-ho bé durant un parell de dies. Molts d’anys.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada