Ja que hem estat un equip (En pinta en ample) que ha revolucionat la manera d’entendre el futbol en aquest petit poble de Sant Llorenç (res de tiki-taka, sinó que hem tornat el futbol al seu origen, a la seva essència: penjar pilotes a l’olla), vos en present els protagonistes (entre ells famosos con en Rafel, del programa Tira, Tira; o sa Libèl·lula portenya):
Sebastià Albertí, àlies el Míster Xigarràs: L’home instructor, el nostre guia espiritual. Ha aconseguit aportar al terreny de joc la seva fèrria disciplina policíaca. De totes maneres, enguany se li ha trobat a faltar l’espectacular marial·lo blanc que lluïa l’any passat, marcant el seus podersos pectorals, els quals intimidaven el contrari.
Mateu Àngel Domenge, àlies L’home que sura damunt la gespa: Heu vist mai el rèptil de National Geography córrer per damunt l’aigua sense enfonsar-se? Idò en Mateu Àngel fa igual en un camp de futbol. Sura per damunt la gespa, no deixa petjada de tanta via que fa. A estones pareix que levita i tot. És la velocitat personificada.
Joan Santandreu, àlies Santa: “El hombre para todo”. Que si porter, que si central, que si davanter… No té problema en res. Ha aportat la seva experiència de pare de família a l’equip.
Libèl·lula portenya: Ens està prohibit dir el nom i llinatges de l’insecte favorit de Card.cat, però vos puc dir que és el jugador més vertical que he conegut mai. Ell sempre corre la banda amb decisió (això sí, en línia recta, com si dugés unes clucales). A la fi enguany, i gràcies a la insistència del Míster Xigarràs, ha descobert què era fer una diagonal.
Pere, àlies El corretjós manacorí: Que un manacorí vengui aposta a jugar amb nosaltres ja té el seu mèrit i si, a més, corre com un bou, ja és mereixedor de la més gran de les ovacions. Com a resultat de tot això (no es poden fer tants d’excessos) es va lesionar.
Joan Adrover, àlies El carrioner immutable: No perd mai la compostura. Faci un gol, es baralli o li facin falta, no canvia la seva expressió. És el nostre particular “home de gel”. De fet, en un partit va tenir el mèrit de fer un gol a cada porteria (i sí, una era la nostra) i ni va moure una arruga de la seva cara.
Pau Quina, àlies Es Presi: Va intentar posar l’ordre que és inacapaç de posar a la revista Card.cat enmig de la defensa. Els resultats van ser similars als de la revista: penosos. Així com a Card.cat tota classe d’animals de fauna diversa pul·lulen amb total llibertat, els jugadors contraris feien el mateix.
Rafel Oliver, àlies en Tira Tira: Ell va a la seva; és a dir, a poc, a poc i tira, tira (com al programa que presenta). Però fent el llosco s’ha convertit en el nostre màxim golejador. És el nostre Julio Salinas particular, no només pel físic (que també, ja que quan juga hi ha cames per tot), sinó que perquè és capaç de fallar un gol tot sol davant la porteria, però fer-ne un sense gens d’angle. Cal dir que va aprofitar la seva fama per fer algun gol. Mentre els rivals li demanaven autògrafs i fotos, ell ja l’havia clavada dins la porteria. És el que té tenir un famós a les teves files.
Joan Tomàs Matamalas, àlies en Costellam: Ho va donar tot. Tant, que es va fotre les costelles. Una llàstima ja que quan va poder jugar, el seu cos atlètic i ple de coordinació va il·luminar la gespa des Moleter.
– Catalina Ferrer, àlies Albatros: No es va deixar cohibir pel grup de masclots que formaven l’equip. A més, va superar la prova de jugar amb companys esquerrenots, rojos i comunistes, sense que es produís cap fractura a l’equip. Això vol dir que ja està preparada per fer pactes al món de la política.
Joan Baptista Melis Pont, àlies Del, l’home granera: Tota la fúria que té fora del camp, la deixa ben plegadeta dins la bossa als vestuaris. Així, al camp és tot un gentelman, incapaç de fer mal a ningú, la qual cosa s’agraeix en una competició amistosa com la de Sant Llorenç (i és que després ens topam a la plaça amb els rivals!!!).
Toni Vicento, àlies L’amo de sa mel: Això d’estar casat li ha fet mal. Només això explica que un home de la seva qualiat volgués juagar amb nosaltres. Cati, què li fas?
Tòfol, àlies Sa libel·luleta: Protegit per sa Libèl·lula grossa, va llevar-se del damunt qualsevol classe d’empegueïment i ho va parar tot. Segons ell, tot va ser gràcies als guants de n’Aouate que duia sigants.
Gomila: Un altre manacorí, suposam que segrestrat per en Pere. Després de veure el nostre alt nivell en els primers partits, va acovardir-se i no va tornar pus. Esperem no haver-lo cohibit.
Au idò, ja ho sabeu. Si l’any que ve teniu una estona, no us perdeu la possiblilat de veure l’espectacle gratuït que ofereix En pinta en ample al camp des Moleter. Urra, equip!!!!
Urraaaa!! Asso, asso, asso, això és un equipasso! Que sàpigues que he rigut molt llegint l’article. Tot un èxit!
Molt bo aquest article!!!! Coneixent-vos a un parell, estan molt ben definits, jajaja.
Aquest humor característic d’en Pau Quina és inconfundible…
enhorabona per aquest equip plegats de estrelles!!! Segur que amb equips com es vostro no se hages perdut sa grasi des torneig de ses festes des meu poble
Esplèndit, exquisit i molt ilustratiu. Ja dic jo que sou uns personatges. He trobat a faltar en jeroni aquest any, aixo d ser papa no es competible amb l’esport. Esperem q l’any q ve pugui participar.
Un dia trob que en tira tira us hauria d fer un programa a IB3, o fins i tot crear una sèrie: ELS EMPINTENANPLE
Gràcies, Pau, per ses rialles que hem pegat amb aquest escrit, i per sabre mantenir, sobretot amb catxondeo, sa identitat ultrasecreta de sa libèl•lula, però…..era necessari borrar-me també, de forma tan cutre ademés, de sa foto d’equipo de sa portada? Jajajaj
Era perquè no espenyessis amb el teu verdader rostre l’harmonia i la bellesa de l’estampa de l’equip. A pics Per Conservar això, s’han de fer algunes operacions quieúrgiques drástiques