El corb marí

L’altre dia vaig anar a Cala Petita i em va venir al cap un trist episodi succeït l’any passat en aquests mateixos paratges. Record que ho vaig contar a Flor de Card, però per qui desonegui la història, aquí en teniu l’article:

Era un capvespre tranquil de juliol. La xafogor pul·lulava per  totes parts i vaig decidir agafar la bicicleta i anar-me’n fins a cala Petita per refrescar-me un poquet. Hi vaig arribar ben suat, després d’unes bones pedalades, i em va alegrar veure que no hi havia gaire gent: una parella que prenia el sol en una vorera i  un home que jugava amb el seu ca. A dins la mar també hi havia una barca i  un poc més enllà dos joves submarinistes que pescaven amb arpó. Em vaig instal·lar en el meu raconet de sempre i ben aviat vaig endinsar-me dins la mar blavosa, però el que havia de ser una estona de relax ben aviat es va convertir en un malson. El primer símptoma va ser quan dins l’aigua vaig trobar-me un grapat de plàstics procedents o bé de llanxes diumengeres, o bé d’alguna acampada de hippies de postal. Venga, idò, a llevar la merda dels altres.  Però el pitjor va venir després. Com sempre, vaig localitzar la simpàtica parella de corbs marins que habiten aquesta zona. Un d’ells estava damunt les roques, netejant-se, i l’altre donava voltes devora un dels joves submarinistes. En primera instància no vaig veure res sospitós, però després em vaig adonar que el corb marí estava molt a prop del jove. Això ja em va cridar l’atenció, però el que em va alertar va ser que  el pobre animal no deixava d’obrir la boca. Tot d’una m’hi vaig atracar, mentre el submarinista cridava el seu company:

– José ven para acá…

Però el seu company estava massa lluny i no el sentia. Qui hi va arribar va ser un servidor i em vaig trobar el que em temia: aquell subjecte havia ficat l’arpó al corb marí. Irritat li vaig demanar:

– Què ha passat?

– Nada, el puto pato este, que no puedo desatarlo del arpón.

– ¿Pero qué has herido, al pato? – li vaig demanar jo canviant-me al castellà (i jo per fer això tan fàcilment he d’haver perdut el nord, com era el cas).

– No… iba a darle a un pez  y el pato se me ha puesto delante.

La resposta em va sonar a excusa barata, però em vaig contenir i vaig concedir-li una oportunitat. Junts vàrem examinar el corb marí i, com que vaig veure que encara estava viu, vaig proposar-li desfer la corda que envoltava  el pobre animal.  El jove no s’hi va oposar i ens posàrem mans a l’obra.  Va ser una feina laboriosa que ens va durar uns minuts, i més que varen parèixer amb el corb agonitzant just devora. Finalment, la corda va quedar desfeta i ja només quedava l’arpó.

– Ahora, mientras yo sujeto el pato, tienes que intentar extraerle el arpón- em va comentar.

– ¿Y cómo?- vaig demanar-li, tot innocent.

– Por el mismo lugar que ha entrado- em va dir aquell tros d’ase.

– Así sí que lo vamos a matar, hombre. Lo que tienes que hacer es cortar el arpón.

– Pero qué dices. Vale más este arpón que el puto pato.

– ¿Ah, si? Pues no pienso ayudarte. Y la próxima vez voy a denunciarte.

– Eh, no te pongas así por un pato de los cojones.

– Ya me has oído.

– Tranqui, tío.

En aquetses arriba els seu company.

– ¿Qué pasa Crsitian?

– Éste que se cree que voy a cortar el arpón  por un jodido pato.

Me’n vaig anar de per allà amb una ràbia desmesurada  i una impotència que rovellava el meu cos. Què podia fer? El meu primer pensament (irracional, supòs)  va ser agafar l’arpó i ficar-li per on no dic. Després vaig pensar de telefonar a alguna autoritat i denunciar el cas, però estava en una platja verge a deu minuts de la civilització, la qual cosa suposava que no hi havia cobertura. Entre arribar a la zona on sí podria telefonar i el temps que tardaria la policia o qui fos a arribar, els submarinistes ja haurien tengut bé temps d’haver-se’n anat. Això, si les autoritats no se n’haguessin rigut de mi per voler denunciar la mort d’un “simple” corb marí, a pesar que pel que he pogut descobrir és una espècie protegida per la llei. En resum, vaig quedar sense fer res, impotent, ple d’amargura, mentre veia com aquell monstre treia l’arpó de l’animal i tirava el seu cadàver per damunt les roques, com si fos un pedaç brut.

Com podeu suposar ja no vaig poder gaudir del capvespre. Vaig donar voltes i voltes a l’assumpte, demanant-me moltes preguntes: Com un ésser humà pot arribar a ser tan cruel? Podria haver fet jo alguna cosa més? Em va faltar valentia? Però realment hagués solucionat res?  Cansat, vaig arraconar la meva tovallola i vaig tornar pujar damunt la bicicleta, no sense abans aturar-me a contemplar l’altre corb marí habitant de la cala. Estava en un racó, assolellant-se tranquil, ignorant que a devora tenia el cadàver del seu company (o parella, qui sap). Quant de temps tardarà a notar-lo a faltar? Tant de bo pugui viure en la ignorància eternament.

PD: Actualment l’altre corb marí que havia sobreviscut no fa acte de presència per Cala Petita.

Frase del mes: Els estúpids són universals, per molt que canviïs de país. (Gela Babluani, director de cinema).

3 pensaments a “El corb marí

  1. Aquest escrit és molt bò. Ja l’havia llegit a Flor de Card. Ejem, ejem. És del temps en que encara gaudies d’escriure. Ara amb una nineta, que serà princeseta tot el dia, no t’hi estàs gaire a la cadira i per això has de fer recopilacions. Igual que en Tomeu Penya. Jejeeje.

    PD. trob com a mínim curiós que parlis aqui de corbs maris assessinats i, just davall aquest article n’hi ha un de matança de coloms, només que es diu tir al colombaire i es vesteix com una festa per despistar. ELS COLOMS TAMBÉ TENEN DRET A VIURE IGUAL QUE ELS CORBS MARINS!!!
    Esper que els dediquis el pròxim escrit, i si ja no pots arribar al nivell editorial d’anys enrera almenys que serveixi perquè no caigui a l’oblid el dret a viure d’un colomí (tot i que a s’arròs brut hi diu molt bé).
    Pensa que si no ho fas hauràs creat un greuge comparatiu entre un corb marí i un colomí quan els dos són ovípars. O no haurien de valer el mateix les vides de soldats isrealians i els de palestins? Els dos son humans.

    Ànims Pau. Arregla aquesta afronta que has causat que sé que l’has feta sense pensar.

    • Eh q encara no la tenc. Això senzillament es diu peresa d’estiu. A s’hivern crec q només me dedicaré a fer tutorials de bebés ja ja
      Sobre lo dels colomins, estic d’acord amb tu. Però com tu dius… Ja no tenc temps d’escriure, sinó q només d’engronsar.

Respon a Pau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.