Sobre el dret a decidir

La dreta més casposa es negava, fa uns anys, a acceptar la possibilitat que una dona i un home es poguessin separar. El matrimoni era un vincle a perpetuïtat. Aquest posicionament comptava, i encara compta, amb el suport de la jerarquia catòlica. Era igual si l’home pegava a la dona o si aquesta es colgava amb un altre, o si un dels dos buidava la cartera a l’altre, o si el matrimoni havia estat una unió de conveniència o imposada … el matrimoni no es podia desfer. Passats uns anys, els mateixos que es posicionaven en contra d’aquest dret en feien ús.

Ara, a rel de la manifestació del passat 11 de setembre a Catalunya, sorgeixen les veus que diuen que Catalunya no pot decidir el seu futur, que no pot fer una consulta, un referèndum, que no pot fer oir la seva veu, i ho fan de manera graduada, des d’aquells que diuen que l’Estat té els mecanismes suficients per impedir-ho, a aquells que demanen la intervenció d’un general de la guàrdia civil o aquells que, apel·lant a l’article 155.1 de la sacrosanta constitució exigeixen el processament del cap de l’executiu català.

La Constitució Espanyola va ser aprovada l’any 1978 en un context polític, econòmic i social molt diferent a l’actual. Les lleis s’han d’adequar a la realitat i no n’hi ha cap, de llei, que sigui inamovible. La mateixa constitució és el resultat de l’abolició de las Leyes Fundamentales, jurades pels mateixos abolicionistes.  Si no record malament la mateixa constitució ha estat modificada dues vegades: l’any 1992, per permetre el sufragi passiu dels estrangers a les eleccions municipals  i l’altra, l’any passat, a indicació de la senyora Merkel, per garantir el principi d’estabilitat pressupostària. Per cert, cap de les dues modificacions va ser sotmesa a referèndum.

La Constitució Espanyola, la llei magna, a l’article 10.2 estableix: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de los Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

L’any 1976, el Cap de l’Estat, el Rei Juan Carlos I, va ratificar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat a Nova York l’any 1966.

L’article 1r diu: ” 1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinacion. En virtud de este derecho establecen libremente su condición politica y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el principio de beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En ningun caso podria privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.

3. Los estados partes en el presente pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la carta de las Naciones Unidas.

Serà interessant veure el posicionament jurídic de l’Estat Espanyol per justificar que una consulta al poble és il·legal.

 

5 comentaris a “Sobre el dret a decidir

  1. Per sabre com es podria articular jurídicament una rèplica a aquesta argumentació serà suficient seguir llegint el Pacte del 66. Concretament a l’art 2.2 ens diu :

    “Cada Estado Parte se compromete a adoptar, con arreglo a sus procedimientos constitucionales y a las disposiciones del presente Pacto, las medidas oportunas para dictar las disposiciones legislativas o de otro carácter que fueren necesarias para hacer efectivos los derechos reconocidos en el presente Pacto y que no estuviesen ya garantizados por disposiciones legislativas o de otro carácter.”

    Així veim que el propi pacte, encara que reconeix el dret a la lliure determinació dels pobles, no dóna carta blanca als seus dirigents per inventar-se un referendum prescindint de tota legalitat i invocant valors tals com ‘democràcia’, ‘el poble’, ‘la història’, o ‘el centre de Barcelona ple de gent de totes les edats amb banderes catalanes’. Si se volen fer les coses com toquen, seguint aquest pacte del 66, s’haurà de treballar per aconseguir la celebració d’un referèndum que NO està prohibit per  la constitució, sinó que el situa com a competència exclusiva de l’Estat. 

    Quins serien, idò, les mesus oportunes per dictar las disposicions legislatives necessàries per  fer efectius els drets del pacte (aquí, supòs, que seria la celebració d’un referèndum) a què fa referència l’art 2? Seria la modificació de la costitució? Idò noooooo. Seria suficient una mera llei organica de trasferencia, o llei de delegació, tal i com ha passat quan l’estat traspassa alguna competència com la sanitat o la justicia a una comunitat autònoma. Una altra cosa és la independència d’un territori que sí necessitaria modificació constitucional, però no per a la celebració d’un referèndum. No confonguem els dos conceptes, ni les mesures necessàries per aconseguir cada una de les dues finalitats.

    PD: Tot això recordant que l’independentisme més radical a Espanya duu el segel de més de vuit cents morts, i que a Catalunya també va tenir la seva facció armada amb una defunció, a més de la complicitat terrorista amb un pacte de no atacar en territori català al 2003 . Aquest comentari no té res a veure amb tot lo anterior, així com tampoc no té res a veure la separació  del matrimoni (no serà més bé el divorci?) amb el tema que tractam. Esper que amb això sigui evident com de malament queda una fal•lacia tan bèstia en un text que vol ser seriós i argumentat.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • “Seria suficient una mera llei orgànica de transferència, o llei de delegació, tal i com ha passat quan l’estat traspassa alguna competència com la sanitat o la justícia a una comunitat autònoma”, una llei que imagin que hauria d’aprovar el parlament espanyol, no?. Ja li pots demanar a n’Ibarretxe com li va anar quan ho va intentar…

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
      • El troç que cites no tenia altra intenció que la d’aclarir que per fer un referèndum no és necessària una reforma constitucional, sinó una mera llei, o evidentement l’autorització de l’executiu central.

        El pla Ibarretxe, que no deixava de ser una reforma estatutària, no va ser acceptat, en el seu moment,  pel Congrés amb abstencions que avui sorprenen con la Iniciativa per Catalunya-el Verds, i vots en contra del PP i del PSOE. Potser avui el PSOE es replantejaria el seu vot, vista la seva postura respecte altres reformes estatutàries com la catalana o l’andalussa, i les manifestacions d’alguns potaveus socialistes sobre el federalisme català.

        Però el pas del temps deixà en evidència que era efectivament un pla de n’Ibarretxe, una mera espurna que es mantenia viva només per la voluntat personal del lehendakari, pero sense un autèntic suport social, i així el mateix el PNV va abandonar el procés quan entraren nous líders. No obstant,davant la negativa parlamentària,  Ibarretxe va arribar a convocar per llei, totalment contrària a la normariva de rang superior, el referèndum que fou aturat per el Tribunal Constitucional per pura tècnica jurídica bàsica. Fou curiós que quan al 2008 el BOE publicà  aquella llei del referèndum , la publicació passàs absolutament inadvertida, mostra evident de la falta de recolçament de la inciaitiva. Qué hagués passat si la volutat social i parlamentària  basca hagués perdurat en les seves reinvidicacions? Crec que el resultat parlamentari final hauria estat un altre. El del referèndum il•legal hagués estat el mateix. De totes ja veus que plantejar un referèndum, a totes llums il•legal, a la pràctica no va servir per a res, llevat de l’augment de crispació per totes bandes.

        En aquest sentit ja vaig comentar a l’article ‘Independència’ den Josep Cortès, que si bé avui és impensable o molt difícil una convocatòria estatal de referèndum, o una delegació o transferència legal cap a Cataluna, tal i com comentes, Serafí, crec que cap Govern central seria capaç de negar i aguantar  una realitat ferma i duradera de Catalunya envers la celebració d’una consulta.   Ara falta veure si aquesta ànsia catalanista és real, o si bé respon a altres interessos puraments cirscumstancials. 

        Amb tot, crec que és molt més seriós i profitós, per ventura no per avui mateix peró sí per l’endemà, fer les coses pel camí marcat, enlloc d’intentar trobar dreceres de mal trescar i de resultat final dubtós.

        VN:F [1.9.22_1171]
        Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. Benvolguda libèl·lula: La idea que hi ha amb la comparació del divorci i la independència no és per situar-los en un pla d’igualtat, és senzillament per argumentar que determinats posicionaments polítics han evolucionat amb el pas del temps i les lleis han canviat, hagués pogut parlar de la insubmissió al servei militar obligatori o d’altres.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada