Apunts sobre el divorci

Avui en dia l’existència del divorci civil ja no crea gaire dificultats a la consciència de la majoria de cristians practicants de la religió, perquè tothom ha anat encaixant en la seva mentalitat un fet que s’ha convertit en normal, quan les circumstàncies de la vida han requerit fer-ne ús un mateix o una persona propera.

Pot ser aquestes anotacions, que avui present, ja no siguin gaire necessàries per massa gent però per si son aclaridores per algú aquí estan:

Es vera que l’Evangeli conta que els fariseus recorden a Jesús que “Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se” i que Jesús els respon que “Moisès va escriure aquesta prescripció per què sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona….que formen una sola família…: Allò que Déu ha unit que l`home no ho separi”, —“aquell que es divorcia… i es casa amb un altre comet adulteri”.

Però aquestes paraules de l’evangeli s’han d’entendre des del context en que s’escrigueren. Hem de tenir en compte que el divorci d’aquell temps a Palestina era molt diferent al divorci civil del nostre temps. Ara quan un govern fa una llei del divorci, ho fa per ajudar a aquelles parelles, que sense pensar-s’ho ni desitjar-ho, s’han trobat en una situació que no haurien volgut i que per evitar més sofriment i poder refer la vida, l’Estat els hi dona un camí. I, encara que les lleis sempre siguin millorables, es procura que sigui una llei a on l’home i la dona siguin respectats igualment, considerant cada un dels seus drets i deures. La llei del divorci civil, és una llei entre iguals, a on l’home i la dóna tenen el mateix pes.  Les lleis avui en dia, tenen com a base la igualtat entre home i dona.

En temps de Jesús a Palestina no era així. Només contaven els drets i el poder de l’home; la dona no era tinguda en compte per res, era considerada un objecte en mans de l’home, que podia fer amb ella lo que volia. La comprava per casar-se amb ella, per que el servís i li donés fills. L’home només tenia el deure d’alimentar-la, vestir-la i protegir-la d’agressions de defora de la família. Però la podia tornar a ca seva si no es comportava com ell volia; la tornaven a ca son pare per coses tan senzilles com cremar el dinar o aturar-se a xerrar pel carrer.

Dins un món així, la llei del divorci, que era a la vegada civil i religiós, no era un instrument per ajudar a la parella i per ajudar a refer la vida de l’home i de la dona en igualtat de condicions; Era senzillament un instrument opressor en mans de l’home, que era el poderós, per acabar de vèncer i d’enfonsar a la víctima i a la dèbil, que era la dona.

No és estrany, que Jesús digui un no ben radical i clar a una llei que el que feia era donar suport a l’opressió, al sofriment humà i a unes relacions injustes de desigualtat. Una llei que donava que tenia el seu origen en la duresa de cor del més fort.

Jesús té ben clar que tota relació humana i, també la relació de parella, s’ha de fonamentar damunt l’amor, la tendresa, el diàleg, respecte a la dignitat i igualtat de cadascú, l’empatia, posar-se un dins la pell de l’altre, reciprocitat en tot, i també el perdó. I proposa com ideal de vida l’estimació gratuïta i sense límits, un amor estable i

creixent que no es faci mal bé. Jesús proposa això, que és l’ideal de totes les parelles que es casen perquè volen viure juntes.

Però també es vera, que per causes molt diverses, no sempre les coses van com voldríem, el camí no és només de roses, sinó que també és d’espines. I encara que és vera, que l’església catòlica, al manco de moment, no contempla la possibilitat del divorci religiós ni tan sols una vegada en la vida.  També es molt vera que hi ha parelles, que davant el seu problema, per refer la seva vida i la seva felicitat, s’emparen en l’ajuda que les hi ofereix l’Estat a través de la llei del divorci civil.

No hem d’oblidar mai que les lleis justes i bones són aquelles que ajuden a les persones a resoldre les seves necessitats. I aquesta llei hi és per ajudar a les persones en igualtat de condicions, no com la llei del divorci del temps de Jesús que hi era perquè l’home poderós domines la dona indefensa i sotmesa. I hem de recordar que, diguin lo que diguin les lleis i costums morals i religioses, sempre dins cada persona hi ha el racó íntim, sagrat i inviolable de la consciència de cadascú, a on tots prenem la nostra decisió lliure i responsable davant Déu. Ningú ens pot violar la nostra consciència.

I pels creients un apunt més: ser conscients que part per damunt totes les nostres organitzacions i doctrines, hi ha un Déu molt més gran que tot, un Déu amb amplària de cor, obsessionat en ajudar-nos a viure.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada