Acorar, una obra per despertar consciències.

Quan hom acudeix a la representació d’un espectacle que fa més d’un any que volta sense aturall arreu de les illes i que just aquesta setmana passada ha arribat a la Barcelona, s’espera un gran muntatge, farcit d’autors reconeguts i amb un bon pressupost. Doncs bé, sempre hi ha l’excepció que confirma la norma.

Acorar ens mostra la viva imatge del tarannà de Mallorca i ho fa fins a les seves darreres conseqüències, fins i tot en el decorat que recorda a aquelles bovals de color grisenc destinades a guardar les eines del camp i un cop a l’any portar-hi a terme el ritus sagrat: les matances.

Aplicant la dita del mític Charlot “Riu i el món riurà amb tu… plora, i el món, girant-te l’esquena et deixarà plorar”, Toni Gomila representa un monòleg que agrada a tothom gràcies al seu to humorísitic, que ocupa gairebé la totalitat de l’obra, però que té uns petits moments de reflexió seriosa: la marcada diferència entre les diverses generacions presents, la pèrdua de l’estimació de cap a les coses reals i per altra banda la gairebé adoració de cap a les coses banals… són just un parell de mostres d’aquestes petites perles  que l’espectador crític valora i els que realment fan tan gran l’obra de Produccions de Ferro (amb la direcció del llorencí Rafel Duran i l’escenografia de Rafel Lladó).

5 pensaments a “Acorar, una obra per despertar consciències.

  1. La primera definició al diccionari Alcover-Moll del mot acorar: “Ficar una cosa fins al cor”.
    No només fins al cor, a molts d’espectadors l’obra ens ha arribat fins a l’ànima. L’enhorabona per l’obra i per fer veure a tanta gent la llastimosa realitat d’una societat que ho tenia tot per aconseguir-ho tot i que s’ha venut l’ànima a uns valors ridículs que ens han duit a la situació actual.
    Gràcies Toni Gomila, Rafel Duran i Rafel Lladó per despertar consciències i per fer veure a molta gent fins a quin punt ho és de ridícul aquesta excusa que empram per justificar-ho tot i que resumim amb dues paraules: “Lo nostro”.

  2. Som dels q pens q aquesta obra es convertirà en un clàssic mallorquí (com ho pugui ser bearn, les rondalles, mort de dama, la dida…) i q d’aquí molts d’anys encara se’n xerrarà. I si no al temps…
    Per ara ja fag llegir l’obra als meus alumnes de 4t d’eso. I es q diu tant de noslares amb tantes poques línies…

  3. Moltes gràcies pels vostres comentaris però el mèrit el té en Toni per haver escrit un text que jo mateix li vaig dir que m’hauria encantat haver-lo escrit. Vaja, que el firmaria ara mateix. Quan en Toni em va proposar de dirigir el muntatge li vaig dir: i què vols que faci? amb que ho facis bé i la paraula ja n’hi ha prou. No, vull qualque cosa més, va dir ell. Ah, el que vols és que t’ho emboliqui amb un paper guapo no?.- Exacte va dir ell. Però això no va poder ser. A la meïtat dels assajos va arribar la mala notícia que el govern d’en Bauçanet nostro suspenia les ajudes econòmiques a la cultura teatral i en Toni amb una mà al davant i una al darrera va haver de demanar un prèstec a una amiga seva per poder tirar endavant el muntatge (no ho va fer a un banc perquè encara te roben a través dels interessos). Almanco ha tingut la sort que li ha anat bé i com li va dir un espectador: als mallorquins ens feia falta sentir a qualcú dir el que ens dius.
    Val a dir que tot l’equip artístic li vam fer costat i li vam dissenyar l’espectacle a partir dels pals a les rodes del govern balear. La meva consigna és: dels obstacles n’hem de fer virtut.
    Dijous passat una amiga en l’estrena de Barcelona em va dir, si enlloc de sobrassades diem fàbriques textils i enlloc d’acorador, llançadora ja tenim un Acorar del principat i qui diu aquestes paraules en diu unes altres. El text és del tot universal i cadascú en fa la lectura que li interessa i el gran teatre per la meva experiència ja és això.

  4. Només em cal dir enhorabona Toni Gomila i a la resta de l’equip! He vist l’obra un pic a a Mallorca. Visc a Barcelona així que ja n’he fet difusió i la setmana que ve som-hi cap a veure Acorar amb els amics! I sí, és cert, la gent en parlar, twitter en parla, Barcelona parla de nosaltres i per un cop no ho fa per esmentar al PP. I nosaltres els mallorquins … necessitàvem aquesta, que ens acoràs, que ens fes tocar de peus a terra; de fet encara n’hi ha que pensen que les roques de la roca existiran eternament, la llengua podem anar a comprar-la a la carnisseria del barri i la identitat la regalen si feim dues herbes al bar del costat.
    Gràcies per fer-nos gaudir i que podem seguir fent-ho més cops!

Respon a Pau Quina Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.