La proposta de reforma educativa: un retrocés de 30 anys

Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció de l’avantprojecte de reforma del ministre Wert és el que suposa de recentralització dels continguts del nou currículum, pel fet d’augmentar el percentatge que fixa l’Estat, una qüestió en la qual la comunitat educativa no ha estat consultada en cap moment. Però aquest no és, ni de bon tros, l’únic.

La comunitat educativa s’ha cansat de sentir dir al ministre que volia fer una llei que tengués una llarga durada i que comptàs amb el suport majoritari del món polític, social i dels sectors educatius, i no estàs sotmesa als possibles canvis de majoria en el Govern de l’Estat. En canvi, en l’elaboració d’aquest avantprojecte no s’ha cercat cap consens, ni s’ha volgut comptar amb els pares, els professors ni amb cap altre agent de la comunitat educativa.

A part de la manca de consens i de voluntat negociadora, segons molts analistes, aquesta proposta de reforma té un fort component ideològic, ja que, per exemple, supedita per complet l’educació al mercat laboral. El procés educatiu, doncs, es dissenya en funció de les necessitats que té el mercat laboral i es concep que els estudiants són només futura mà d’obra. L’educació no té, per tant, un sentit per si mateixa. Per no parlar del fort component ideològic que té la substitució de la matèria d’Educació per a la ciutadania per una nova assignatura d’Educació cívica i constitucional.

L’avantprojecte introdueix també la novetat d’un nou model de formació professional, anomenat dual, que combina l’assistència al centre escolar amb pràctiques a les empreses. A les Illes Balears no hi ha un teixit empresarial que pugui absorbir aquest alumnat i donar-li una formació efectiva. A les grans empreses pot ser que sí, però el que aquí hi ha són fonamentalment pymes que no poden assumir totes aquestes persones, per la qual cosa no té massa sentit, tret que no sigui per fer-hi feina amb un sou molt reduït.

Pel que fa als tres exàmens de revàlida que s’han de fer en acabar cada una de les etapes educatives (6è de primària, 4t d’ESO i 2n de batxillerat), hi ha qui creu que no són veritables proves de diagnòstic, sinó que obrin o tanquen la possibilitat de seguir estudiant o bé marquen l’alumnat, com passarà a primària, per a la resta de la seva escolaritat, classificant-lo. D’aquesta manera, s’aprofundeix en la línia pedagògica que posa l’èmfasi en l’examen i l’avaluació. Tot el procés educatiu tendria com a finalitat darrera poder passar aquestes proves. És un sistema d’avaluació doblement reduccionista: hi ha moltes maneres diferents d’avaluar un procés d’aprenentatge, el que es critica és que aquesta sigui l’única.

Amb el temps, amb l’aplicació d’aquestes proves, es poden donar les mateixes conseqüències que s’han produït a països que han implantat aquest sistema. El que ha passat és que s’ha establert un rànquing en funció del qual depèn la dotació econòmica del centre; i això pot implicar que els centres que tenen més problemes cada vegada rebin menys doblers, cosa que farà que cada vegada vagin pitjor. El que acaba succeint és que si la dotació d’un centre depèn de les notes dels alumnes en aquesta avaluació externa, els professors no tendran més remei que dedicar-se a ensenyar exclusivament com s’aprova, ja que la dotació del centre estarà en funció d’aquests resultats.

Un altre dels punts més agressius de la proposta del ministre Wert ataca de fons la democràcia escolar, amb el reforçament del poder del director, a qui s’exigirà un perfil de gestor acreditat amb titulacions específiques. A més, sota el parany dels programes de qualitat que els centres engeguin, que són l’altra cara dels contractes-programa o dels plans estratègics de centre d’un temps, els directors podran seleccionar el professorat que volen tenir en els seus centres, segons si s’adiuen o no amb el programa de suposada excel•lència que l’escola vol executar. Per no fer esment del que comportarà la nova normativa de pèrdua de capacitat de decisió dels consells escolars, als quals es relega a un paper consultiu sense caràcter vinculant; un fet que a les associacions de pares i mares els sembla una autèntica “presa de pèl”.

Hi ha qui veu en totes aquestes mesures la concepció de la democràcia que té el Govern presidit per Mariano Rajoy, un dret que amb el pas del temps només podrà ser exercit per un col•lectiu de gent cada vegada més limitat. O la recepta que des del món econòmic i financer es ve imposant d’un temps ençà: amb l’excusa de la crisi i de la reducció del dèficit, se sacrifiquen els serveis públics en passar de la rendibilitat social que produïen a la rendibilitat econòmica que ara se’ls exigeix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.