No sé vosaltres, estimats lectors, a mi m’agraden més les dels arbres, que no les de cap de dit. M’estic referint a les nesples, fruit que madura en aquests dies, d’un sabor dolcenc quan són madures. S’han de deixar madurar fins que són ben blanes, ja que si les menges quan són dures raspen a la boca.

El procediment per a menjar-les és ben senzill, llevam la corona amb els dits, la mos atracam a la boca, i pitjam el fruit blan amb els dits, i aquella pasteta marró despertarà els deliris del nostre paladar. Això sí, haureu de tirar algun pinyolet.

La nespla és un d’aquests fruits que ens poden recordar al passat, ja que ara no estan de moda. No és gens fàcil trobar-ne als grans comerços, i molts joves no saben ni què són. Hem perdut una gran riquesa en quant a la varietat de la fruita que menjam, i això em fa molta llàstima, no tan sols des del punt de vista nutricional, sinó des del punt de vista cultural. La varietat és riquesa, la varietat és la vida que es va desplegant, i la tendència globalitzadora és la de reduir la cultura.

Actualment es redueixen la varietat de fruites que podem trobar a les grans superfícies, com també es redueixen les maneres locals de vestir (tothom vesteix a la manera americana, i trobam ridícules les persones que es posen una falda escocesa, un calçons en bufes, un poncho peruà, una xilaba marroquina, etc.). De la mateixa manera, es pretenen reduir les llengües, fins que tan sols en quedin cinc o sis de grosses.

Per tot això i més, menjar nesples, a part de ser un enorme plaer pel paladar, és pot considerar un acte de rebel·lia, un gest de reivindicació del que és minoritari.

Així doncs, aniré a menjar un parell de nespletes a la vostra salut.

Fins la propera fruita!!