Fa unes setmanes la Conferència Episcopal Espanyola feu pública la declaració sobre la crisi social i econòmica a Espanya i advertí del deure moral de preservar la unitat d’Espanya. El pare Pere Codina publicà una resposta molt interessant.
A l’article anterior ens fèiem ressò dels conceptes de nació i nacionalisme, segons el sacerdot claretià. En aquest article d’avui parlarem dels conceptes d’unitat i solidaritat.
” Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”, diu el document de la Conferència Episcopal Espanyola.
2. La unitat, com a concepte abstracte és un bé moral, però el model d’unitat que es dóna a Espanya és percebut com un mal, perquè suposa un perjudici: per formar part d’aquesta unitat he de renunciar a la meva identitat cultural.
La rica diversitat dels pobles d’Espanya és un concepte teòric que mai s’ha duit a la pràctica. És d’hipòcrites manejar aquesta frase que, sistemàticament, es desmentida pels fets. Només un detall: Catalunya aporta el 19,6% del pressupost del Instituto Cervantes que té com a missió el foment de la llengua castellana, però ha de pagar de la seva butxaca qualsevol atenció o promoció de la seva pròpia llengua.
En relació al binomi unitat/diversitat, el pare Codina diu que, des de Catalunya, es té la sensació que l’Església Espanyola (castellana) ha mantingut, tradicionalment, una col·laboració excessiva amb el poder central en un intent de reduir la diversitat cultural dels pobles i cita textualment el Decret del bisbe de Vic de l’any 1769: “Amonestamos a todos los Predicadores (atendiendo el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde) que procuren que se extienda la lengua castellana, predicando en ella, a lo menos los sermones Panegíricos”.
3. La solidaritat.
La solidaritat és una virtut teòrica. Només existeix la solidaritat concreta, pràctica, i aquesta ha de ser voluntària, raonable i transparent, i, en la realitat, no n’hi ha de transparència: només s’han publicades una vegada ,l’any 2008, les balances fiscals. Si no hi ha transparència no és estrany que els catalans siguin vist com a un poble insolidari.
Tampoc no hi ha voluntarietat. És l’Estat qui fixa la quota de solidaritat de cada comunitat autònoma. Quan Catalunya, a través d’una proposta de pacte fiscal, ha volgut exercir aquest dret, l’Estat li ho ha negat.
Aquesta quota de solidaritat també hauria de ser raonable: Catalunya aporta el 8,7% del producte interior brut i Balears el 14,2%. A Alemanya la quota màxima de solidaritat entre els länder és del 4%.
Acaba Pere Codina amb unes reflexions personals:
Cada dia hi ha més ciutadans catalans que es declaren sobiranistes i declaren obertament el seu desig de deixar de viure sotmesos a Espanya. Jo, diu Codina, vaig néixer l’any 1940, acabada la Guerra civil, i sempre havia pensat en una Espanya on hi cabéssim tots, on tots fóssim respectats… Amb la segona legislatura del president Aznar començà la meva crisi política que es va resoldre amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Llavors vaig veure clar el què ens deien: “Perded toda esperanza los que esperabais otra cosa. España es lo que nosotros decidimos. No lo que vosotros queréis. Vosotros limitaros a pagar los impuestos. Y no hay más. Ahora, no nos vengáis con monsergas, que llegaríamos tarde a los toros”.
A l’hora de fer un resum es perden molts de matisos. Vos aconsell la lectura atenta d’aquest document que podreu trobar a: