Quan erem al.lots, sortíem escapats de l’escola, corrent a les totes per aquelles passadores del torrent, amb les maletes a l’esquena. Arribàvem a ca nostra, deixàvem la maleta, agafàvem el berenar, i cap a la plaça de l’esglèsia s’ha dit. Allà, la quadrilleta d’amics, ens trobavem per a jugar, davall aquell vell gegant, ple de bolletes marrons, que es tapava els peus amb una catifa de fulles seques. Als qui ens agradaven, agafavem lledrons i els menjàvem. Eren com caramel.lets naturals…
Ahir, vaig passar per la plaça, i vaig menjar un lladró… Aquella dolçor peculiar, intensa i inconfundible, em va fer remembrar aquells dies de la infantesa, de joc amb els amics, de córrer plens d’energia… i que en menjar un d’aquells confitets marrons, no hi havia res més que aquella dolçor del moment present.