Tota fruita a son temps… lledrons

Quan erem al.lots, sortíem escapats de l’escola, corrent a les totes per aquelles passadores del torrent, amb les maletes a l’esquena. Arribàvem a ca nostra, deixàvem la maleta, agafàvem el berenar, i cap a la plaça de l’esglèsia s’ha dit. Allà, la quadrilleta d’amics, ens trobavem per a jugar, davall aquell vell gegant, ple de bolletes marrons, que es tapava els peus amb una catifa de fulles seques. Als qui ens agradaven, agafavem lledrons i els menjàvem. Eren com caramel.lets naturals…

Ahir, vaig passar per la plaça, i vaig menjar un lladró… Aquella dolçor peculiar, intensa i inconfundible, em va fer remembrar aquells dies de la infantesa, de joc amb els amics, de córrer plens d’energia… i que en menjar un d’aquells confitets marrons, no hi havia res més que aquella dolçor del moment present.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada