Llegint algunes pàgines del llibre “El Camí Obert per Jesús” de J.A. Pagola, he trobat algunes reflexions que crec que poden anar bé pels temps que vivim en matèria de fe i, també, per aquestes setmanes prèvies al Nadal, que la litúrgia cristiana insisteix en el missatge de la vigilància, el canvi i l’esperança. Aquí vos present entre una mescla de resumen i comentari.
Hi ha molta gent que entén la fe com una obligació, és a dir un conjunt de creences que s’han de creure i acceptar i un caramull de lleis que s’han d’observar, a més d’unes pràctiques religioses a complir, encara que sigui de manera rutinària.
Però els primers cristians ho entenien d’una altra manera. Ells parlaven d’un camí que proposaven a la gent com una manera de viure amb més sentit i més esperança. Es tractava d’un camí inaugurat per Jesús i que està obert a tots nosaltres.
Enteses així les coses, com explica J.A. Pagola, “la fe no és un sistema religiós, sinó un recorregut de la pròpia vida, on cadascú és responsable de “l’aventura” de la seva vida. Cadascú té un ritme propi amb les seves etapes personals: moments i situacions diferents. El que importa és caminar, no aturar-se, escoltar la crida que a tots se’ns fa de viure de manera més digna i joiosa”. Aquesta pot ser la manera millor de “preparar el camí del Senyor”.
Per tant, el que més importa no és entendre’ns a nosaltres mateixos com una comunitat que funciona correctament entorn del culte i del temple, sinó sobretot “cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. No emmotllar-nos a formes de vida que ens mantenen indiferents i egoistes enfront de les situacions socials que reclamen compassió i atenció. Actuar de tal manera que el nostre comportament pugui ser referent de norma universal per tots els humans, assenyalant pautes per un món més just, amable i esperançat.
Explica Pagola que “el primer de tot no és “tornar a l’Església” i recomençar-hi “complint” unes pràctiques religioses sense gens de convicció, sinó clarificar la pròpia postura i decidir com cadascú vol orientar la seva vida”. Aclarir on es troba cada ú i saber de què exactament s’ha allunyat. Refusar allò que s’experimenta com incoherent, artificial i infantil. I també donar una passa més: aclarir quina és la meva actitud bàsica davant l’existència i si sé prestar atenció a la “profunditat” de la vida, a allò que no és captat immediatament pels sentits, o si només m’ocupo en allò que resulta útil als meus interessos particulars.
Els primers cristians vivien convençuts que, per seguir Jesús, no és suficient un baptisme d’aigua o un ritus semblant, sinó viure amarats del seu Esperit com explica Joan Baptista:” Jo vos he batejat amb aigua, però Jesús vos batejarà amb Esperit Sant”.
Per això conclou Pagola: “en comptes de lamentar-nos un cop i un altre de la secularització creixent, hem de preguntar-nos quins camins nous va cercant Déu avui per trobar-se amb els homes i les dones del nostre temps; com hem de renovar la nostra manera de pensar, de dir i de viure la fe per tal que la seva Paraula pugui arribar millor fins els interrogants, els dubtes i les pors que broten en el cor de les persones del nostre temps”
Abans d’elaborar projectes d’evangelització pensats fins els últims detalls, convé transformar la mirada, l’actitud i la relació que mantenim amb el món actual. Necessitam assemblar-nos més a Jesús. Deixar-nos treballar pel seu Esperit, Només Ell pot fer a l’Església una cara nova.
Ha arribat l’hora d’aprendre a ser “l’Església de Jesús” oberta a tothom i això només ell ens ho pot ensenyar. Pot ser que una Església més fràgil, més feble i més humil faci més possible que l’Esperit de Jesús sigui entès i acollit amb més veritat.
O com diu J.M. Rovira Belloso, teòleg major català: ”Déu s’acosta a nosaltres cercant l’encletxa que la persona deixa oberta al veritable, al bo, al bell, a l’humà. És a aquestes clivelles de la vida, que hem de posar esment per obrir camins al projecte de Déu”.