La llei Wert, un atac directe a l’escola pública i a la nostra llengua

La nova versió de l’avantprojecte de la reforma Wert és un atac ferotge al sistema educatiu públic, a les llengües pròpies i a les competències educatives de les comunitats autònomes.Aquesta nova versió de l’avantprojecte de la reforma educativa  empitjora el document anterior. Menys professorat, menys competències autonòmiques i més segregació de l’alumnat són les claus de la reforma educativa que es proposa tirar endavant el ministre d’Educació

.
El nou text de l’avantprojecte és encara més recentralitzador i espanyolitzador i gira cap a postulats escolars ideològics neoliberals, propis del seu partit: recull la petició dels bisbes de recuperar l’assignatura alternativa a la religió, de valors socials i ètics, i obre la porta a l’augment dels continguts mínims que fixa el Govern de l’estat.

El ministre Wert es proposa dur a terme una reforma educativa que, d’una banda, suposarà la legitimació d’una política de retallades d’inspiració neoliberal i, de l’altra, la reinstauració d’un model ideològic d’escola esbiaixat, classista i segregador. Wert segueix defensant concedir subvencions als centres que imparteixen educació diferenciada, tot i les recents sentències del Tribunal Suprem que argumenten que aquests centres no poden rebre concerts.

En aquesta nova versió el ministeri d’Educació recull la bandera ideològica del PP de la llibertat d’elecció de centre. Wert introdueix la demanda social com a criteri per ordenar el sistema. L’eliminació del criteri de proximitat per aconseguir plaça en un centre educatiu suposarà la creació de col·legis guetos. A més, aquesta mesura en la pràctica facilitarà nous concerts educatius amb l’ensenyament privat i la creació de centres si hi ha demanda en les famílies.

En aquesta nova versió es recull que el Govern central fixarà les matèries troncals i deixarà la resta en mans de comunitats autònomes i dels centres. En aquestes matèries (religió, educació física, plàstica…) es tendrà flexibilitat per fixar continguts i horaris però el Govern central es reservarà fixar els criteris d’avaluació i d’adquisició de competències de “troncals i específiques”; és a dir, de la majoria de matèries.

En aquest avantprojecte no hi ha  veritables mesures per fer front al fracàs escolar que s’hagin consensuat amb les organitzacions representatives de la comunitat educativa. Les mesures que hi figuren trencaran el model d’escola inclusiva i el dret a la igualtat d’oportunitats.

Quant a les condicions de treball dels i les professores, desapareix el concepte de mobilitat forçosa del primer esborrany. Així mateix, en aquest segon esborrany, tampoc no es contempla l’obligatorietat d’impartir ensenyaments diferents en el propi centre, en diferents etapes o en un centre diferent.

Aquest esborrany lluny de fer cas a les al·legacions presentades, manté i intensifica l’atac a la immersió lingüística. En aquest projecte, la llengua pròpia de cada comunitat autònoma, queda relegada a quarta llengua en l’ensenyament, a primària i a secundària. Aquesta proposta de model lingüístic incompleix tant la constitució com els estatuts d’autonomia de les diferents comunitats. Així estableix tres categories en les assignatures del currículum: les troncals (castellà i primera llengua estrangera), les específiques (segona llengua estrangera) i les especialitats (català). Els pares i mares poden triar la llengua vehicular de l’ensenyament en què han de rebre els ensenyaments els seus fills i podran optar a escolaritzar-los en centres privats i l’administració educativa haurà de pagar les despeses que ocasioni aquesta tria.

Si teniu paciència i la voleu llegir, aquí teniu l’esborrany  LOMCE

 

 

 

12 pensaments a “La llei Wert, un atac directe a l’escola pública i a la nostra llengua

  1. Catalunya, Euskadi i Andalussia ja han alçat la veu perquè consideren que invadeix les competències de les comunitats autònomes. En canvi Bosch és del parer que aquesta reforma va en la mateixa línia que la que volen aplicar ells a les Balears. Tassa i mitja.

  2. Vull agrair, primer de tot, que l’article vengui acompanyat del document que és objecte d’anàlisi. Hauria de ser una pràctica generalitzada vistes les facilitats que ofereix, en aquest sentit, una revista digital.

    Del punt de vista tècnic m’agradaria demanar a den Tomas Martínez, en particulari en concepte d’autor de l’article, i a qualsevol lector crític en general, en quin punt del projecte veis reflectit ‘el criteri de demanda social en l’ordenació del sistema’ i ‘l’eliminació del criteri de proximitat per accedir a un centre educatiu’.  El règim d’admisió d’alumnes es recull en l’article 84 de la llei i dels dos apartats que modifica, de cap d’ells puc extreure, per mi mateix, aquesta interpretació.
    En el text del document adjunt veig que el currículum fixat pel Govern central passa, en el nostre cas, del 55% al 65%; és d’aquest 10% addicional d’on s’extreu la crítica del paràgraf cinquè de l’article, o té algun altre fonament?

    Amb tot, lamentar que a Espanya, en temes important, sigui impossible possar-se d’acord, ja sigui per falta d’empatia, o per ànsies de protagonisme, o simplement per la tossudesa i ignorància de molts dirigents, el que fa que la legislació, en una perspectiva històrica, segueixi el principi del pèndol que es mou d’extrem a extrem. Així, a mi tampoc m’extranya que davant aquests nous postulats surtin ‘mogudes independentistes’ com diu en Pau, així com tampoc m’extranyava que davant la intrangisència del model actual, que es negava a acceptar que, per òptim que fós, pogués causar puntuals disfuncions individualitzades (i com que es negava aquest puntual i petit problema, no era necessari cercar solucions), sorgissin sentiments, també individualitzats, de desidia i rebuig envers alguna corrent catalanista dràstica. (Aclareixo, per evitar la critica ferotge, que estic xerrant de problemes molt molt molt reduïts en nombre i condicionats per la situació sociofamiliar de determinats alumnes, el que fa impossible generalitzar el problema com han intentat fer alguns dirigents, dins d’un sistema d’inmersió que ha donat molts bons fruits i que en general, amb certs matissos, consider desitjable).

  3. Sempre és un plaer saber que algú llegeix el que escrivim. Les teves crítiques són del tot encertades perquè l’esborrany de la llei que vaig adjuntar era el del mes de setembre i les reflexions que vaig fer eren sobre el segon esborrany de dia 3 de desembre de 2012. Ara l’adjunt de bell nou, tot i que ja no és actual perquè ja hi ha un tercer esborrany que encara no s’ha fet públic.

    http://www.ara.cat/societat/esborrant-lomce_ARAFIL20121203_0003.pdf

  4. Gràcies Tomàs Martínez, primer, per la correcció i adjuntar el nou esborrany; segon, per llegir i tenir en compte el meu comentari; i tercer, per demostrar, amb lo primer, que qui estima Mallorca i la cultura mallorquina tenim altres alternatives guiades pel propi sentit crític, sense necessitat d’aixuplugar-nos baix el pariagües de les reinvindicacions més vistoses i renoveres. No, Serafí, no crec que la que indiques sigui la única sortida. Pot ser sigui la que tu personalment consideres com a única i vàlida (cosa que em sembla perfecte), però no ens la imposis als demés; no puc acceptar que se’m digui que si estim Mallorca i la cultura mallorquina, només me queda ‘la moguda independentista’. Abans d’alinear-me amb uns postulats autoproclamats com a ‘salvadors’, simplement perquè es moven en la mateixa direcció cap allà on vull anar, miraré jo mateix els criteris actuals, els que es volen implantar, i els que se m’ofereixen, i segurament d’aquest anàlisi i esperit crític podré extreure les meves pròpies conclusions.

    • Tot i que Libèl·lula, de tant en quant, sembles voler-te desmarcar dels postulats del Partido Popular, trob que fas servir molt el mateix llenguatge i “muletillas”, que diuen en castellà, que empra el partit madrileny i els seus diaris, ràdios i televisions no oficials.
      Aquí els únics que imposen són els que comanden, no vulguis embullar a la gent.

      • Serafí, jo ni me desmarc ni m’adhereixo a cap partit. Aquí venc a expressar les meves idees, algunes seran paral•leles a idearis d’algunes formacions polítiques (poques vegades plenament coincidents) i altres vegades més allunyades. Supòs que el mateix em passarà amb les editorials dels mitjans de comunicació, i encara que no acab d’identificar les ‘muletillas’ a què fas referència, si tu les adverteixes, idò qué hi farem…. No serà la primera vegada que se’m nega la meva capacitat de crítica individual, i fins i tot d’acció, i se m’atribueix una subordinació a directrius polítiques superios, i fins i tot socials, del que en soc totalment aliè.

        No vull embullar a ningú. Simplement apuntava que en la meva opinió no és la única sortida. És una simple opinió personal i com a tal l’encapçalava amb el verb subjectiu per excel•lència, a diferència de la terminologia que tu utilitzes més pròpia de fets provats i contrastats, i és en aquest diferent punt de vista en el que expressava el meu desacord. 
        En aquest sentit, deia aquesta setmana Iñaki Gabilondo, ” ser periodista significa jugar limpio, marcar claramente la diferencia entre lo que sé y lo que creo. El juego de la indecencia se produce cuando a lo que uno le gusta lo presenta como lo que es, aunque no lo sea”. Cap dels dos som periodistes, pero en la mesura que ens expresssam en un mitjà de comunicació, hauriem de seguir aquests principis.

  5. Jo no crec que a Espanya, ho han demostrat tant el PP com el Psoe, tengui cap interès en protegir més llengua i cultura que l’espanyola. Li diguem català, mallorquí o valencià representam una anomalia per a ells. No ens entenen. Es demanen sovint perquè segueixen volen parlar un idioma petit al costat de l’espanyol que ells creuen tan important i imprescindible, quan la llengua franca és l’anglès. Aleshores quines solucions hi ha. M’agradaria saber-ho perquè obviament a Mallorca l’independestisme és gairebé extraparlamentari, però Espanya és un pèssim negoci pels mallorquins amb un dèficit de 3.500 milions d’euros anuals, amb un estat que no ha defensat la nostra llengua i que ara amb el PP de Bauçà, quina vergonya, la llengua ha pres el capavall de desaparèixer en una generació. Són en 10 anys 230.000 nous mallorquins que han vingut, però arraconant la llengua em sembla que no s’integrarà ningú. Aleshores que esperam de l’estat, del PP neofranquista, o hi ha cap dubte del que són en Wert i companyia? Em sembla libèl·lula que la reticència al catalanisme o el mateix anticatalanisme a que ens han volgut acostumar a Mallorca no servirà per fer mallorquisme i molt manco per defensar i preservar la llengua i la dignitat d’un poble, que ja l’han fet creure que és únicament “trozo de España lanzado al mar” Una colònia a expoliar. Quina sortida hi ha?

    • No crec que l’anticatalanisme ens ajudi a fer mallorquinisme (de fet, dubt que cap tendència ‘anti-‘ ajudi a ‘fer’ res,) però no veig arguments sòlids a favor de l’independentisme en el sentit de millorar la situació de què partim (en alguns aspectes puntuals sí veig arguments, pero dubt de la capacitat per culminar els objectius apuntats; en aquest sentit també hi havia arguments molt vàlids a favor de l’autonomia però que en la pràctica no s’han culminat, o que s’han culminat de forma espúria).

      Partíem, en democràcia, d’una situació educativa centralista que poc a poc s’ha descentralitzat a favor de les autonomies i si bé s’han millorat certs aspectes (com el coneixement de la llengua catalana, que precisament ara és la matèria que es veu més amenaçada) en el conjunt de l’educació em costa identificar una millora global en aspectes genèrics com poden ser la comprensió lectora i oral, la  capacitat d’indetificar i plantejar problemes matemàtics, el plantejament de debats ideològics, la capacitat i aptitud crítica amb argumentaris propis, els  coneixements històrics, la mera capacitat de fer un treball digne de presentació tan en el fons com en la forma i que no sigui extret exclusivament de la wikipèdia, o el perpetu problema de les llengües estrangeres, que van minvant any rera anys, així com també, pel que s’extreu dels currículums i dels llibres de text, els objectius a assolir en la majoria de matèries.

      Libèl•lula, i si poguessim dispondre del quantum del dèficit fiscal, que no podríem millorar l’educació? Evidentement que es podria, així com també es podria haver millorat en época de bonaça ara fa quinze?, deu?, vuit? anys, i no es va fer. Almenys jo no vaig percebre ni social i personament una millora en els coneixements i aptituds que abans apuntava. Ans el contrari, vaig identificar una minva encara més substancial. Evidetntment, també, la solució no és retallar. Simplement em nego a identificar, de bones a primeres, el centralisme en plans d’estudi i en avaluació com una minva de l’educació, però estic obert a que se’m demostri el contrari. També en nego a identificar el debat  de l’educació amb el debat del català, ja que, si bé estan clarament relacionats, l’eduació és molt més àmplia.

      Per posar un exemple puntualíssim, si bé crec que dins Història d’Espanya s’han d’incloure pinzellades bàsiques de la Història de Mallorca, és desorbitat dedicar dues hores a la fil•loxera de finals del segle XIX, i ventilar-nos la guerra civil a la darrera hora del darrer dia, i sense exàmen. 

      Quan els recursos materials i de temps són escasos s’ha d’anar amb molta cura en fer la discriminació de continguts, que segur, sempre, serà millorable. En aquest punt, personalment, no crec que la descentralització curricular i, sobretot, d’avaluació hagi millorat la situació educativa, i  els argument independentistes van en el sentit de radicalitzar encara més la situació actual. Que ningú vulgui veure, tampoc ,  un al•legat a favor d’una centralització radical que omiteixi quelsevol disparitat terrirotial. És una mera opinió personal sense cap afany de convèncer a ningú.

      PD: per últim indicar que encara no sé qué hi pinta, dins horari lectiu, l’assignatura de religió ni la seva alternativa que, es digui com es digui, solia ser una hora de guardar alumnes. Sí que hi hauria d’haver per la seva rellevància història i actual una ‘Història de les religions’. Personalemnt vaig tenir sempre la sort de què els mestres de religió ens feien ‘història de la religió i religions comparades’ però, pel que em comenten altres companys, va ser un fet puntual…

      • Sempre és un gust sentir els teus arguments, a pesar q no sempre hi estigui d’acord, ja q es nota q estan treballats i escrits a consciència, però en el cas de l’educació em permetràs fer un incís sobre les conseqüències que pareix q no veus en el fet de centralitzar els plans d’estudi.

        Si bé és vera q amb el nostre autonomisme del pla d’estudis no hem millorat els resultats (l’autocrítica sempre és necessària) també és vera q amb el centralisme la cosa no anava molt millor (així q tampoc deu ser la solució). De fet, ja he dit en més d’una ocasió q els grans problemes de l’educació no són els plans d’estudi sinó q sobretot:
        – la falta d’implicació de la societat en l’educació (alumnes, pares i societat en general)
        – falta de formació del professorat
        – falta de recursos
        – compromís polític dels q ens governen per fer un pacte educatiu seriós

        Idò q us importa q es centrelitizi el pla d’estudis… Me diràs tu? Idò síq importa pq l’educació no només són resultats (q és l’únic q anomenes tu) sinó q també el q ensenyam. Si el q ensenyam ve dictat des de Madrid creus q ensenyarem la nostra realitat o la seva? Pq entendras q madrid i mallorca són dues realitats ben diferents. Des de madrid no poden entendre coses de la nostra cultura q no els és propi i no me referesc només a llengua, també a geografia, història, costums, literatura, tradicions… Tot això no mos ho poden dictar des de Madrid pq cadascú te la seva pròpia “realitat”. I igual q jo no sabria reflectir la seva, ells tampoc coneixen la nostra.
        tu poses l’exemple de la guerra civil i de la fil.loxera… Però no sé d’on Te l’has tret. Pots visitar el currículum de secundària al boib i veuràs q la guerra civil forma part del temari essencial i no així la fil.loxera aquesta. En canvi si q record antics temaris centralistes q te feien empollar es tajo, es guadalquivir, la meceta central … (La seva realitat) i no sabíem situar es gorg blau, es puig major… (La nostra realitat).
        En resum crec q això de la centralització és més perillós pels continguts q ens poden imposar (basta veure com per ells el castellà és assignatura troncal i el català només una especialitat en la nova llei wert) q no pels mals resultats acadèmics en poden resultar. I , com tu dius , amb les autonomies Potser tampoc ho facem tot perfecte pero ls altres tampoc garenteixen res i aixi almanco ens haurem equivocat nosaltres. És el q sempre dic Als monàrquics quan em diuen q ens pot tocar un president de la república igualment dolent: “sí però almanco l’haurem triat noltros”.

Respon a Sa libèl•lula portenya Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.