Avui és el vespre de Nadal, dia de Matines, de la Missa del Gall, ara celebrada només dues hores després de fer-se fosc, és el dia d’escoltar la Sibil·la, representació cantada d’una profecia sobre la fi del món, que té els seus orígens devers el segle X i que des del segle XIII es canta en català i que fou prohibida pel Concili de Trent al segle XVI. Fou declarada per la UNESCO, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, l’any 2010. Són moltes les versions de la Sibil·la que avui en dia es poden escoltar, les de Mallorca, quasi a cada comarca una versió diferent, les que s’han recuperat a Catalunya (a Barcelona i a Lleida) i la de l’Alguer. Aquí podeu escoltar la versió algueresa, molt diferent musicalment, en lletra i en la posada en escena. Sibil·la algueresa. 

Trobarem l’església decorada amb neules, avui en dia fetes de paper per les mans delicades de persones que tenen gust i paciència per reproduir els dibuixos, a vegades geomètrics i a vegades naturals.

Antigament les neules que es penjaven a les esglésies eren de veres, es podien menjar. Quan la sibil·la acabava de cantar tallava amb l’espasa els penjarolls de neules i la coca bamba com un pa de grossa que penjava damunt el sibil·ler, que havia de fer el cap viu per evitar que la coca caigués en mans dels fidels.

“Sibil·la, aguanta sa coca,
que no et caigui de ses mans,
que abaix hi ha quatre escolans,
dos petits i dos de grans,
que baden un pam de boca.”

Després de la missa era costum menjar xocolata acompanyat de coca bamba i com que no hi havia calefacció, es cremava el tió de Nadal, ” el Nadaler”, una rabassa grossa , generalment una soca d’olivera, que havia de cremar des de la nit de Nadal fins el dia de Reis.

“Sen Tomeu, duis un tió
gruixat i afavorit
que anit és la mitjanit
que va néixer nostre Senyor
per donar gran calentor
aquest vespre, dins la llar
a on ens hem d’aplegar
la família, llauradors,
bracers, oguers i pastors,
tió gros hem de cremar”.

Molts d’anys i salut per a tothom!