Aquests dies  de Nadal, és molta la gent que, de qualque manera, recorda dins el seus pensaments les escenes que els evangelis conten de la infància de Jesús.  Fent aquest mateix exercici i obligat per les meves tasques pastorals, ha caigut en les meves mans allò que conta l’evangeli de Lluc per acabar la infància de Jesús: que acudeix amb els seus pares a Jerusalem i que allà és perdut i retrobat.

Aquest relat m’ha semblat de molta actualitat,  ja que ens mostra Josep i Maria que han de fer l’aprenentatge propi dels pares, quan els seus fills tornen grans, entren dins l’etapa d’adolescència i volen començar a fer la seva vida amb més independència, per ser ells mateixos i trobar la seva pròpia identitat i projectar el seu futur: Jesús es pren la llibertat de quedar intencionadament uns dies més que ells a Jerusalem, i quan el reprenen, perquè estaven preocupats i passaven pena, els diu que ell s’ha d’ocupar de lo seu, que no importa que el cerquin.

Com veieu és exactament la mateixa estampa de moltes famílies, quan els al·lots tornen grans i els pares s’han de replantejar la seva relació amb el fills i filles per tal de ser-hi a devora, però sense interferir, ni imposar un o altre futur determinat. No hi ha dubte que és una difícil tasca aquesta de començar a “aprendre a “perdre” els fills”, per tal que puguin ser ells mateixos, distints als pares, i amb una missió pròpia dins el món, que hauran d’anar descobrint a mesura que van madurant i tornant adults capaços de pensar, decidir i actuar per ells mateixos, dins una societat que canvia molt aviat i de pressa i ha moltes maneres d’entendre i experimentar la vida i també moltes i diverses modalitats familiars amb totes les seves riqueses i, per suposat, nous reptes i desafiaments.

Precisament aquest relat del final de la infància de Jesús, que pogué ser escrit pels anys 70, i que vol ser un resum del que va ser el programa de vida de Jesús, ens presenta un fill gens ni mica estàndard ni adaptat al model acceptat en aquella època. No encaixa com a bon fill submís a la legalitat i tradició més estricta. Un fill mascle fadrí, que parteix de ca seva “perquè s’ha d’ocupar de les seves coses”  i que dóna que xerrar i que els homes de lleis i tradició el tenen molt mal a pler.”

Jesús centrarà tota la seva vida en predicar i defensar els interessos de Déu, l’autèntica religiositat, com a l’escena evangèlica que ens referim fa preguntes i respon als mestres de la Llei, mostrant-se entès. I pot ser discrepant.

Jesús acabarà els seus dies a Jerusalem a on serà jutjat i condemnat a mort per les seves paraules i el seus fets, com a l’escena que ens ocupa parla i fa preguntes als mestres de la Llei, com anticipant a aquesta primera Pasqua el que serà la darrera al final del seu projecte.

I conta l’escena que els pares el retroben pels camins de Jerusalem passats “tres dies”, com anticipant que els primers cristians necessiten tres dies, després de la mort en creu de Jesús, per fer-se càrrec que Ell els ha omplert de noves possibilitats de vida i de ressurrecció constant.

I encara l’evangeli afegeix un matís més: que Maria, sense comprendre del tot, guardava tots aquests records dins el seu cor, com els cristians i la comunitat cristiana també guarden dins el seu cor tot quant sabem i han après de Jesús, encara que no ho entenen tot, fins que la vida mateixa, en tot allò que passa, fa comprendre una i altra cosa i fa descobrir que la fe és un gran tresor, un gran bagatge i una ajuda amb totes les circumstàncies de la vida, a mesura que van canviant.

Molts de pares i mares viuen “el misteri” dels seus fills i filles, amb el mateix esglai, incomprensió, dificultat, dubtes i sorpresa de Josep i de Maria, però enmig de tot això creix una gran riquesa de vida. Encara que l’època de Jesús era molt diferent a la  nostra, vull pensar que els seus pares tingueren molt que veure en la seva manera de ser i d’actuar, encara que ells pot ser tota la vida pensaren que només havien pogut seguir-lo des de la distància i el respecte. Pot ser el mateix que passa interiorment als pares i mares del nostre temps en la difícil tasca de viure el seu paper de pares i educadors. Des d’aquí el nostre reconeixement i homenatge als pares i mares i també als fills i filles.