Marià Villangómez, in memòriam

Tal dia com avui, de fa 100 anys, a la vila d’Eivissa, naixia Marià Villangómez i Llobet. Fill d’una família de metges i farmacèutics es decanta per les lletres i des de l’adolescència comença a escriure poemes. L’any 1928 comença la carrera de Dret a Barcelona i es llicencia l’any 1933, tot i que mai va exercir.Des de l’any 1933 a l’any 1936 publica els primers poemes en català. L’any 1938 es destinat al front de Castelló amb l’exèrcit franquista. Acabada la guerra civil estudia la carrera de magisteri i exerceix a Cornellà de Llobregat (1942-1946) i després a Sant Miquel, a Eivissa.

Forma part del que Joan Fuster va definir com a  “generació sacrificada”, o sigui els poetes hereus de la tradició noucentista que veuen estroncada la seva obra per la guerra.

La seva obra més important és: Sonetos mediterráneos (1945, amb versió catalana de 1986) , Terra i somni (1948), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1958),  La miranda (1958), El cop a la terra (1962) i el  poemari Declarat amb el vent (1963) que tanca la seva producció poètica.

L’any 1989 és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.  Mor el maig de l’any 2002.

Enguany l’Institut d’Estudis Eivissencs edita el volum inèdit Llocs viscuts, un llibre de memòries que comprèn el període entre el 1928 i el 1972.

LLUNA PAGESA

“Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa:
ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que es recull.
Si avorrida, ho dissimula,
alta i clara com un ull.

Temps ha que dorm la gallina
i els al·lots ja són al llit.
Na Xamena diu: “Au, vine”
a l’home mig adormit.

No fa cas de petiteses,
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.

Amiga de l’olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)

Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l’ona damunt l’arena
i, amb un badall, jo mateix.

Lladre i adúlter, a l’una,
volen anar d’amagat.
Es queixen: “Aquesta lluna!”
I troba una ombra el pecat.

La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi”.

Escoltau el POEMA de Villangómez.

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada