Descàrregues a Internet

 Primer de tot vull deixar ben clar que  em sembla molt bé que els artistes vulguin cobrar pel seu treball. Menys romanços que la cultura és de tots i que forma part del patrimoni de la humanitat. De fet, si el pobre Cervantes, que quasi es va morir de gana a pesar d’haver escrit El Quixot, pogués aixecar-se de la tomba ens pegaria de gust amb els dos volums de la seva exitosa novel·la per veure si deixàvem de dir disbarats. Fer una novel·la, un disc o una pel·lícula,  du feina  (molta feina), i s’ha de cobrar. Jo mateix si fos capaç de parir alguna cosa que valgués la pena… què voleu que us digui, m’agradaria cobrar-la. De fet, si algun esperit caritatiu vol pagar-me aquest escrit que està llegint ara mateix, acceptaria de gust. Amb això vull dir que estan en el seu dret d’exigir uns beneficis per la feina que han realitzat. Però els que em sobren en tota aquesta història són els intermediaris que hi ha entre aquests autors i nosaltres, el gran públic. Em referesc a les companyies discogràfiques, les distribuïdores de pel·lícules, de videojocs… Els temps han canviat i ja no són necessaris per a gaudir de la cultura gràcies a aquest invent tan meravellós anomenat Internet.

Tu encens el teu ordinador, cliques damunt allò que t’interessa i pitjant intro ja ho tens al teu davant (sigui una pel·lícula, un llibre o música). Que això suposarà que hauran de tancar moltes empreses? Sí. També mu mare va haver de tancar el seu petit taller de bruses perquè les grans multinacionals de la tela se la varen engolir i cap govern va sortir a protegir-la. O quantes tendes més del petit comerç no han hagut de tancar a causa dels grans magatzems? Una altra possibilitat  és que aquestes empreses distribuïdores es modernitzin i s’adaptin als nous temps (que per pressupost bé que ho poden fer), perquè una cosa és indubtable: els negocis cada cert temps s’han de renovar o moren (mirau la tenda de Can Sollo com se va saber transformar en un supermercat; o Can Robí com s’ha estès). Els que ara duen el monopoli de la cultura també els toca donar aquesta passa, perquè és inconcebible que avui en dia encara haguem d’usar compact-discs o DVD i pagar vint euros a canvi, quan per Internet es poden descarregar amb un simple arxiu. Han d’intentar renovar-se (una altra cosa és que no els interessi per poder continuar cobrant aquests abusius vint euros).

Molts direu que no només es queixen les grans empreses distribuïdores, sinó que també artistes amb noms i llinatges. Però curiosament qui més renou fan són aquells artistes que estan ficats de ple en el sistema (els que podríem anomenar més “comercials” o contractats per les majors), comportant-se a vegades com a simples marionetes de les grans empreses per les quals treballen (Alejandro Sanz, Javier Bardem, Loquillo…). En canvi, aquells artistes més independents, que no depenen de les grans empreses, sinó que fins i tot s’autopromocionen (Nacho Vegas, Radiohead…) estan a favor d’Internet com a mitjà per vendre el seu treball. No són artistes també? En resum, aquests darrers volen (i jo em postulo amb ells) que l’artista cobri per allò que ha fet, però a un preu raonable per Internet i sense intermediaris innecessaris que l’única cosa que fan és encarir el producte pel seu propi benefici.

Així, em sembla molt bé que els governs censurin  les pàgines web que es lucren de la feina dels altres (Megaupload), però no que es creï una nova llei sota les exigències dels empresaris que volen conservar el seu monopoli ja que així serà impossible que neixin plataformes que via Internet ens puguin abastir de productes culturals a bon preu.

Mentre aquests senyors tenguin les claus, una cosa tan normal com cada mes anar dues vegades al cinema, comprar un disc i un llibre ens pot arribar a costar uns 55 euros mensuals, la qual cosa a final d’any es converteixen en uns 650 euros més o manco. Pensau que això és assumible? No és més fàcil evitar intermediaris absurds i pagar per Internet un preu roanable per a cada cosa i així podem consumir més cultura?

A més, necessitam Internet per a poder gaudir de la immensa oferta cultural que ens arriba d’arreu del món. Les empreses que ja he mencionat només els interessa oferir “els seus productes”; en canvi Internet és una plataforma a la carta en la qual pots trobar de tot, des d’allò més underground a allò més exòtic. No és això que hauria de defensar el Ministeri de Cultura? No hauria de defensar una cultura oberta? Posem un exemple recent. Fa un any es va  estrenar a Espanya el documental The Shock Doctrine, del reputat director de cinema Michael Winterbottom (és a dir no estem xerrant d’un film d’algú desconegut). Primer de tot es va estrenar en dos anys de retard a l’estat espanyol (ells decideixen “quan” el pots veure), però a més resulta que les distribuïdores de per aquí van considerar que no era un film que valgués la pena exhibir a Mallorca (ells decideixen “qui” el pot veure). I jo, com a consumidor, què hi puc fer? Esperar mig any que el treguin de DVD (que després, a més,  hauré d’anar a llogar la pel·lícula a la capital, Palma, perquè als videoclubs de per aquí, la majoria simples màquines,  no arriba precisament aquest tipus de cinema) ? O agaf un vaixell, i me’n vaig fins a Barcelona al cinema? Em pot dir algú què vol que faci? Perquè com no navegui per Internet, no tenc ni la més remota oportunitat de veure aquest documental. I això passa a Mallorca amb aquesta pel·lícula, però també a Barcelona o Madrid amb altres tipus de films (d’altres cultures més minoritàries o d’artistes més modests). O a la televisió: jo vull veure una sèrie determinada, però cap televisió espanyola n’ha comprat els drets. Com la veig? Hi ha uns senyors que decideixen què podem mirar  i què no.  Idò resulta que Internet evita totes aquestes barreres, amb la qual cosa jo em deman  per què no es promociona un sistema més lliure i obert a la xarxa en el qual, és clar, es pagués per cada obra, però a un preu raonable i a qui toca. Un bon exemple a seguir i que resumeix molt bé cap a on vull anar a parar podria ser Spotify o iTunes. Però encara hi ha molta feina per fer.

Frase destacada: “Internet és un gran mitjà per a difondre la música i està acabant amb la gran indústria, no amb la música.” (Nacho Vegas, músic, i per tant “artista”)

6 pensaments a “Descàrregues a Internet

  1. Ja hi ha pàgines d’Internet (Voddler)a on es poden veure legalment pel·lícules que no són novetat amb l’única condició que hi ha d’haver publicitat, com spotify.
    La xarxa és la millor eina que tenim al nostre abast i no ens feim una idea de com ha canviat (per bé) la nostra vida.
    Pel que fa al tema de les
    Com be esmentes, les “majors” ens venen el que ells volen. Relacionat amb això, una vegada vaig sentir una conferència a la OCB de Manacor den Llorenç Valverde relacionada en gran part amb això i va ser molt interessant.

Respon a Pau Quina Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.