Això era i no era, bon viatge tengui la cadernera, per vos s’amut, i per jo sa barcella… Enmig des Mediterrani hi havia una petita illa amb uns paisatges idí·lics; unes platges d’arena blanca; a ses seves dunes: mates, savines, pins, tamarells… a damunt sa platja que feien ombra; amb una aigua color cel turquesa, transparent.  Era el que en podríem dir un petit Paradís. 

Sa gent més bé pobra, però, com que eren molt senzills i estaven acostumats a viure amb poc, i com que quasi tot l’ any feia bon temps, i uns feien de missatgers i a sa Possessió anaven mantinguts, i els altres tots tenien un trosset de terra d’on treien per poder fer un porc, un be i dues gallines, amb quatre ametlles, dues figues, i dues garroves, sa gent anava vivint. Pes novembre se solia cobrar tot s’esplet i se comprava per fer ses matances. Se feien matances des novembre fins mitjan febrer i dos ossos, un poc de carn frita i guardada en so seu saïm, dos botifarrons, dos manegots, dues llangonisses, dues sobrassades, i dos pots de figues seques, més un poc que sembraven d’hortalissa. També s’aprofitava molt bé tot allò des camp, com és ara es corisos, ses cames-rotjes i moltes altres coses, com paralloves, bourada, cercar espàrrecs. Així, amb molta de feina, però amb molta de tranquil·litat, i bastant de felicitat, anaven passant s’any. Es missatgers solien fixar per sa Possessió per la Mare de Déu de setembre i ho solien fer per un any i, com es futbolistes, si havies agradat renovaves i, si no, a canviar de Possessió.

En aquest petit Paradís, com deim, sa indústria era poca i molt escampada: uns pobles feien sabates, uns altres llatre, uns vi, altres brodaven, dos o tres treien carbó, un o dos feien mobles, però menys es carbó i es mobles, això solia ser feina per a ses dones. Els homos, o de missatgers o a fer feina per foravila. Però com tots es paradisos del món, sa gent no pot consentir sa seva existència i els eliminam i aquest nostre no podia ser menys.

CONTINUARÀ…