Calicant

Els objectius eren clars i anunciats. Trescar, conèixer una mica més Salvador Galmés, i amb línia amb aquests, aprofundir en els propis sentiments

Les activitats planificades i enunciades eren: identificació amb alguna cosa que es veiés (i explicant el perquè?, va afegir na Joana); lectura de “El Garriguer d’Infern” des del Puig de ses Llenques (ideal perquè es contempla tot el paisatge descrit); indagar sobre “el que no t’agrada de tu mateix” per poder-ho llançar des del cim de Calicant; fer, després de l’excursió, una crònica compartida a l’estil “galmesià”. Aquestes activitats assenyalades implicaven escriure i no hi havia retoladors per a tots el que implicava que els s’havien de deixar; en el moment de la recepció el receptor havia d’assenyalar una qualitat positiva del dador. Així mateix, si s’havia de fer una “crònica compartida” implicava distribuir-se l’itinerari; se’n feren vuit parts que es van repartir de forma aleatòria entre els “voluntaris-una mica forçats” .

Hi va haver una sèrie de variables incontrolades (sempre hi ha variables incontrolades!), com és ara la brusca del dissabte i la previsió del mal temps també per al diumenge, i també l’enorme ventolera que varem suportar tant en els colls com en els cims (rellamps com bufa el mestral!!!).

Malgrat els exercicis fossin “voluntaris”, hi van participar vint-i-un dels vint-i-sis (?) trescadors.

De Sant Llorenç als Horts de Balafi.

A diferència del que venim fent habitualment, l’excursió d’avui la feim dins el nostre propi terme municipal. Com se sol dir, a vegades admiram més les coses de “fora” i no ens adonam del que tenim al costat. I la ruta a Calicant n’és un exemple.

A les 8 del matí ens veim tots al lloc habitual. Avui tothom va ben tapat. Veig caps amb gorres i colls enrevoltats de bufs; fins i tot n’hi ha que duen guants. No és estrany, ja que el dia es presenta fred i ventós, talment com ahir, en què durant tot el dia bufaren poderoses ràfegues de vent que esbrancaren més de dos arbres.

Iniciam el recorregut cap a Son Mitjanada, des d’on agafam una camada no molt concorreguda i –no ho digueu a ningú- on s’hi fan abundants espàrrecs. En vérem algun que ja despuntava però la baixa temperatura feia desistir de treure les mans de les butxaques per agafar-los. Aquesta camada surt al camí que va cap a ses Sitges, just on comença la zona que coneixem com Balafi.

El vent ens acompanya en el nostre itinerari i ens ofereix una estampa bucòlica cada vegada que alça al nostre pas perfumats pètals blancs i rosats de les flors d’ametller, talment paperins naturals que ens donen la benvinguda.

Després d’una breu pujada per una pista asfaltada, deixam el camí que va a can Pelut per començar a ascendir cap al puig del Telègraf. Ara caminam per un terreny pedregós, entre mates, gatoves, porrasses i carritxeres. Tot just abans de fer cim, tornam a veure volar les lleugeres flors d’ametller. Però, no, no pot ser. Aquí dalt no hi ha ametllers. Ha de ser una altra cosa. Param la mà i no hi ha dubte: cauen flocs de neu.

Xisca Ramon

Dels Inferns de Balafi al Telègraf

Botam una paret que ens trobam davant nostre i que ens dóna pas a les ruïnes d’una caseta, segons conten, anomenada “la caseta del Malhome”.

Es conta que el nom de “mal home” fou degut a que no freqüentava l’església els diumenges, i en aquella època aquest fet esteia molt mal vist per la societat. Imagineu-vos una caseta d’uns 10m2, petita com no podia ser més, on hi vivien al dedins un matrimoni amb cinc fills i un ase. L’home devia tenir un bon què fer amb tan poques pertinences i amb tanta boca a alimentar. No devia tenir temps ni d’anar a missa!!!

Entorn d’aqueixes ruïnes, ens trobam amb una atapeïda vegetació, amb espessa garriga i mata, que de vegades ens complica el pas.

Acabam de deixar enrere el darrer ametler florit i a mesura que anam pujant el terreny es torna més rocós i amb menys vegetació que ens delata que passam pels “inferns” de Balafi. “Infern” degut a n’aquest terreny més abrupte que ens mostra les penúries que temps enrere es tingué per treure el seu rendiment al damunt d’aquestes terres.

Però per nosaltres, aquest Infern no va ser tan tenebrós com el seu nom indica, ja que de sobte, el cel deixà caure el seu plor en forma de neu. Molts de nosaltres cridam d’emoció en sentir com les petites bellumes de neu ens cauen al damunt. No ha calgut anar molt enfora per veure aquells flocs de neu al voltant nostre. Per llàstima, al poc temps s’atura.

Quan som al ben damunt de la muntanya, es deixa notar el fort vent de nord que, fins i tot, ens dificulta el nostre caminar. I es que els forts cops de vent foren un dels principals protagonistes del dia. I m’adon compte que estem envoltats pels principals elements de la natura: la terra, on hi caminam; l’aigua en forma de neu i el vent, representat per l’aire.

Girem cap a la dreta, en direcció a una edificació en ruïnes, anomenada la caseta del Telègraf. Aquí dalt, a 415 m d’altura, hi podem divisar bona part de la nostra estimada terra, les grandioses badies de la Colònia de Sant Pere, d’Alcúdia i de Pollença, i a la llunyania el far de Formentor. També observam tot el majestuós Pla de Mallorca, amb les muntanyes que hi sobresurten al fons, com ara Sant Salvador de Felanitx, i pobles com Sant Llorenç des Cardassar o Manacor.

Trobam un lloc arrecerat del vent. Donam a un dels nostres guies d’avui, en Guillem Pont, un paperet on hi acabam d’apuntar un element (animal, arbre, planta…) amb el qual ens hem sentit identificat al llarg de l’excursió fins aquí a dalt, al Puig del Telègraf, i el seu perquè. Tot seguit berenam mirant a l’horitzó.

Joana Gomila Torres

 

De la muntanya de Son Llulls al Puig de ses Llenques

I arribam a la muntanya de Son Llulls. Ens acostam a la cornisa, i el vent ens empeny furiós. Per un moment pensam esgarrifats que si la empenta fos a la inversa, ara seriem al fons del barranc.

La serra de tramuntana a l’horitzó majestuosa. Més a la dreta les muntanyes de Llevant, amb el Bec de Ferrutx altiu i esplendorós, com una bella donzella acariciada pel vent. La mar brava romp amb ràbia contra l’arena blanca i delicada. I casi a l’abast de la mà el puig d’Alpara.

Ens asseiem al terra per fugir de la força del vent i en Guillem ens conta la historia del Garriguer d’infern. Tanc els ulls i només sent la seva veu esgarrifadora, el vent que siula, crida, bufa, el garriguer, el ca, les formigues que se’l mengen, i, de sobte, una veu que diu “tenim fred!!!”. Somni o  realitat?

Prosseguim la marxa engolits per una mar de càrritx.

Encarna Palazón

 

El Garriguer d’infern.

Passat el cim del Puig de la “Cavalleria” d’en Llull, cara nord veien a l’esquerra la muntanya de Calicant i a la dreta el Telègraf, tots custodiats pel gran cim del Puig d’Alpara i de fons la rereguarda del Bec de Ferrutx. Ens asseiem assimilant l’àguila reial ajaient-se sobre el seu jas. Al front, la possessió d’Infern, ens ambienta a escoltar el relat d’un personatge, el Mal-Home, el garriguer d’Infern. De cara un vent enfurismat de la boca d’Eòlit, ens portava els records de la blanca tramuntana.

El garriguer, desgraciat des de la seua joventut, quan tocava els 30 anys ja n’era viudo de quatre dones i de cap n’havia aconseguit descendència. Nero, fidel i valent, simulava la feina del ca cerber, així, els dos guardaven el terreny. Garriguer solitari, sols acompanyat per Nero era anomenat Mal-home, eixut d’afectes sense misericòrdia. Aquesta solitud li portava al desenvolupament de la seva imaginació, essent visitat per uns homenets, que amaguen el tresor al fons de l’alta muntanya.

A toc d’alba, descobrint el seu territori envaït de caçadors de grans passos, s’esfuma a la seva recerca juntament amb Nero, amb la ràbia d’un exèrcit de soldats espartans a la recerca de la venjança d’infern. Desaparegut l’enemic, retorn de la pau, i el jas és bo pel garriguer i Nero ajagut als seus peus. La guerra torna de nit, amb el frívol retorn dels caçadors, el Mal-Home s’aixeca com fera del llit i va a la seva cacera, però la presa serà ell, caçat i fermat a la soca d’un ullastre, des d’on l’agonia serà el seu sentiment. L’ ullastre n’és ple de formigues carnisseres, que devoren al garriguer lentament i amb l’agonia que li provoca en surten de nou els homonets, un miratge del garriguer encalçat per la mort que el persegueix. Nero, fidel, restarà als seus peus, guardià de la seva mort.

Maria Eugènia Jaume Esteva.

 

Rafel Servera

 

Del coll Paredat al Cim

Començam el coll paredat amb el mateix company de viatge que hem recollit al puig telègraf: el vent. Un vent fort, fred, de component nord, que ens abraça, que no ens vol abandonar en cap moment per no sentir-nos sols en aquest meravellós paisatge com és la serra de Calicant.

La darrera pujada al cim de Calicant es fa llarga, anam donant una passa cap endavant i mitja cap endarrere però el nostre objectiu és fix i ferm: volem arribar al cim.

Seguim pujant entre les pedres muntanya amunt, envoltats de càrritx i del nostre inseparable company.

A la fi, ho hem aconseguit! Som a dalt del puig de Calicant i les vistes de les quals podem gaudir espectaculars. Podem observar mitja Illa: per una banda veiem Artà abrigat per una manta grisa de núvols i, per altra banda tenim el goig de veure les cabretes que pasturen dins la badia d’Alcúdia. Una vegada contemplat l’espectacle amb els nostres ulls continuam el nostre camí fins arribar al punt geodèsic del puig.

És aquí on teníem pensat parar taula i recuperar les forces perdudes durant l’ascens però no podem perquè el vent no vol que l’oblidem i, a cada alè, a cada passa, a cada instant ens recorda que és present. És per això que decidim agafar cada un les seves pertinences i tornar camí avall fins trobar un recer tranquil i assolellat on poder descansar, recuperar temperatura i atapeir-nos per afrontar el camí de tornada al poble de Sant Llorenç.

Xisco Joan

 

De Calicant a Can Trujillo

Ja estem damunt la muntanya de Calicant i encara que el vent de tramuntana bufi amb una força rabiosa, nosaltres, els Trescadors, seguim amb l’itinerari previst.

Aquí, damunt la cresta, una es sent satisfeta i orgullosa d’haver aconseguit arribar-hi, i pensa que, a lo millor, no hi tornarà a pujar mai més, ja que té “l’objectiu complit”.

A dalt continuam amb el joc que ens va proposar en Guillem Pont al començament de l’excursió. Ara toca escriure a un paper el que no ens agrada de nosaltres i voldríem deixar-ho dalt del cim.

Tots col·laboram i feim els deures. “Au va!!! obrim el nostre interior i recercam que és el que no ens agrada de nosaltres mateixos”. La veritat és que damunt la cresta, reflexionar de alguna cosa negativa de tu mateix, et dóna la sensació de que ningú et jutjarà i et sents lliure per fer-ho.

Bé, continuarem la redacció. Després d’acabar els deures, i sempre acompanyats per aquella ventada, tornam enrere uns metres i decidim anar a dinar més a baix, ja que era impossible estar més temps amb aquelles condicions meteorològiques. Vertaderament, tenim més ganes de fugir del vent que de dinar, però així com anam baixant el solellet va agafant més força i el vent es va calmant. Això ens alegra i, per tant, l’estomac ens demana que ens aturem a dinar. Tots menjam amb gust, els “nevaditos” i les herbes no falten, igual que les pastilles de xocolata que es reparteixen de mà en mà.

En Guillem aprofita per acabar la lectura den Mossèn Galmés sobre la historia des garriguer i el seu ca, en Nero. Tot enamorat de la lectura, en Guillem ens transmet amb els seu gestos la mort del garriguer, menjat per les formigues, i la fidelitat del seu ca Nero, que no es mogué del seu costat.

Acabada la lectura, continuam la ruta i arribam a la casa den Trujillo, una casa en ruïna que et crida l’atenció per la seva arquitectura tan moderna per l’any en que es va construir. Segons conten, el metge Trujillo de Manacor, la va fer construir per trobar-se amb la seva amant, ja que ell, encara que estàs casat i amb fills, estava molt enamorat d’ella.

Maria Santandreu

De Can Trujillo a Sant Llorenç

De Can Trujillo partirem com a cabres encalçades per un llop, del darrera la taronja cavalleria anunciava l’arribada d’un nou front. El fort vent bufava ja més apaivagat, quan llavors, els cavallers taronges empaitant el seu objectiu li donaren cacera prop la carretera de Calicant, de cop la presa volia acabar amb la cavalleria. Foto fou la protagonista del moment i llavors, la rapidesa era la salvació, una carrera entre tots, el campanar del poble visible, va ser abduït per els caminadors i de mica en mica l’arribada fou veritat. Adeu al Lepanto, fins a la pròxima que ens veurem.

Jordi Jaume Esteva

Tabulació de les dades dels “exercicis emocionals”.

a.- Joc d’identificacions

Fanal                                       Cosa aturada que sol l’empren quan l’han de menester

Roca                                        Per ser un poc testarruda i difícil de moure

Neu                                         Fidelitat (apareix en el mes de febrer)

Colomet                                Viu feliç volant…

Ametler mig florit              Escara em queden moltes coses per fer

Ametler                              A l’hivern esta trist però la seva llenya serveix per encalentir-nos, al febrer ja floreix i a l’estiu treu el seu fruit  i és quan més m’agrada.Salut i jo diria “República”

Ametller                               Pels seus canvis d’estat: Florit (alegria), hiverns (repòs)…

Fulla de mata                       Es lliure, es mou pel seu propi interès o amb l’ajuda del vent

Vent                                        Em sent lliure com ell

Vent                                        Poder volar

Cim                                          Esperit lliure

Cabrit                                      M’agrada estar enfilat

Vidalba                                 Floreix i escampa plomissó

També: Pedra, Aire fresc, Cabra negra, Cabra blanca, Ase, Escletxa, Fil d’electricitat, Paisatge, Flors d’ametller

13 han fet l’exercici complert i 9 a mitges. L’ametler amb 4 opcions, el vent i la cabra amb 3  i la pedra amb 2 han tingut repeticions.En quan a les justificacions o motius 5 fan referència a la “llibertat”, 4 a una certa “estabilitat” i altres 4 als “canvis”

Solament mitjançant conversa es podrien esbrinar interpretacions a les dades fredes presentades

b.- Joc de “coses de mi que no m’agraden i voldria tirar”

Reconèixer i concretar un aspecte que es considera defectuós del propi ser i que sigui susceptible de treballar-hi no resulta tan fàcil com pot semblar en un principi. Potser per això 10 de les respostes resulten falses (maleta, vent, mocador…) o  no gaire precises (problemes, quilos…)

Les respostes que semblen serioses fan referència a:

Caparrudesa (2), inseguretat, por, timidesa, impaciència, rancor, indecisió, falta de comunicació. mal humor, temperament, ésser nito.

Mirar a l’interior, pensar i concretar un possible “tema a superar”,  en si mateix ja és una feina ben interessant vers el propi coneixement; de la mateixa manera que la identificació amb una cosa externa a tu, posar-te un altre nom, és una manera de mirar-te des de fora, amb certa distància

Guillem Pont

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.