Acudit picant d’en Jaimito

En Jaimito a l’escola. La professora li demana:

– Jaimito, meiam, damunt un fil d’electricitat hi ha quatre ocells, ve un caçador, els pega un tro i en mata un. Quants en queden damunt el fil?

– Cap, perquè els altres tres fugen.

– Molt bé Jaimito, molt positiu, molt lògic. Jaimito.

– Senyoreta, que n’hi puc fer una jo, de pregunta?

– Demana, Jaimito. 

– Hala idò: Quatre dones assegudes a un banc de la plaça es mengen un gelat perhom. Només una té parella, una du anell i  se’l menja pegant com a llepades, l’altra se’l menja a bocinadetes petites, una altra a bocinades grosses i l’altra se’l va posant tot a poc a poc dins la boca, de dalt fins a baix, xupant molt suau i sense deixar treure’l de la boca. Quina és la que té parella?

– Home, la de l’anell.

– Idò no, vostè no és ni positiva ni lògica. La que va xupant, sense treure’s el gelat de la boca.

9 pensaments a “Acudit picant d’en Jaimito

  1. En els debats que s’havien promogut via comentaris als articles de card.cat (en particular en record un en matèria de l’avortament a rel, entre altres supòsits, d’un fotomontatge sexual sobre la que era, en el seu moment, ministre de defensa C.Chacón) me va fer la impresió de què qui més qui menys (almenys sa libèl•lula va ser la única que fa manifestar el seu desacord) acceptava el plantejament de què la devaluada posició social de la dona (de submisió o d’objecte de burla sexual) era patrimoni exclusiu del binomi catolicisme-PP, o almenys varen ser aquests dos els únics assenyalats com a responsables d’aquestla situació.

    En canvi, el repartori de ‘cultura’ popular que mos mostra l’apartat de ‘acudits picants’, i que tots sentim en el dia a dia, ens posa de manifest que és una qüestió social bastant més profunda. I així com aquí tract del tema de la dona, el mateix podem dir sobre el tracte discriminatori, i molts cops denigrant, de la homosexualitat, objecte de burla quotidiana, com també es feia palès en el darrer ‘acudit’ picant.

    No estic criticant ni a den Dalmau, ni al seu escrit, ja que el que ens mostra és un mer reflex del que tots hem sentim i fins i tot participat, activa o passivament, en la rutina ordinària.

    • No crec q pq algú no faci cap comentari a un article determinat puguis considerar que està d’acrod amb el q l’autor diu ( ho dic per la teva referència al’article de l’avortament). Això seria caure en una falsedat.

      Sobre la resta q has dit… La cultura popular sempre ha estat un reflex dels vicis de la societat. Tant acudits, com gloses i fins i tot alguns contes mostren racisme, masclisme… trets que no podem negar que han existit en la història de la humanitat.

      El fet que encara els contem i que ens facin riure (i xerr en general, sense contemplar excepcions que segur,i esper que així sigui, n’hi ha) demostra que és un estadi que encara no hem superat.

      Però per veure això no importa socioanalitzis la cultura popular d’antany, basta vagis als telediaris q cada dos per tres mostren algun exemple de violència domèstica, racisme… Encara tenim molta feina per fer!

  2. Com que, això per lo vist va per jo, Sra Libè·lula, li recomeneria se repasas es meus articules de sa revista Flor de Card, i lo més posible, es que se ne donas , de que quant encara no es hi h avia, se definisio de masclista i feminista, jo ja feia erticles defensant se Dona; I si segueix escriguent acudit picans es perquè tenc unas quantes fans i son Dones, i no se han sentic mai ofeses, perquè ellas saben,que uns son masclistas, però altres son feministes, i jo les escric censa presta massa atencio, per quin caire tomben; Però tranquil, a parti de ara, ne escriure tres de feministes, per cada un de machista. No ni ha tans, però també en se.

    • Me sap molt de greu, Dalmau, que no hagis entès ni una paraula del meu comentari (i mira que he intentat deixar ben clar, en el darrer paràgraf, que no era una crítica ni a tu, ni als teus escrits).

      Però bé, en el fons sé que t’has enfadat no pel comentari sino perquè te penses que sa libèl•lula te volia llevar ses teves fans. TRANQUIIIIIIIL, que no és aquesta sa meva intenció….i si ho fos, ben segur que no ho aconseguriria….

  3. No mos coneixen, tu i jo, el menis mo pens, me agrederia mos conexesem, i llevor vories com ni me enfat, ni tenque por de men prenguis cap, perquè no ni ha cap de meva, ni en aquets momens en cer

  4. No es raro, si es un profesor frustat, perque més clar aiuga; Ni me enfat, per res, a no ser per ses injosticias, ni tenc res meu, sempre estic dispos a comperti. més clar aixì?

Respon a Joan Roig "Dalmau" Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.