En temps de Jesús, al seu país, amb molta facilitat consideraven que les desgràcies humanes com malalties, tares físiques o mala sort dins la vida, eren un càstig de Déu pels propis pecats o dels seus avantpassats. D’aquesta manera, culpabilitzant les víctimes dels seus mals, els demés podien continuar la vida amb tota tranquil·litat, sense cap tipus d’implicació en resoldre els problemes de la gent i el sofriments d’aquella societat.
Però l’evangeli de Jesús ens fa veure que Ell entenia les coses d’una altra manera. Així ho deixa ben clar aquell dia que uns quants van a contar-li “històries” sobre uns galileus: “Com Pilat havia mesclat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien” . I Jesús els va respondre: “Vos penseu que aquests galileus van morir així perquè eren més pecadors que els altres? Vos asseguro que no ! Com tampoc no ho eren aquelles devuit persones que moriren a Siloè, quan la torre els va caure a damunt!”. I aplicant-los les conseqüències dels seus propis criteris, va afegir: “Si no vos convertiu tots acabareu de la mateixa manera !”
Crec que la cosa és clara. Jesús té ben clar que no s’ha de confondre les víctimes de qualsevol casta amb els culpables dels desastres que ocasionen sofriment. I convida a tothom a l’autocrítica i a la conversió i canvis necessaris de mentalitat i acció per tal de millorar les persones, les coses i el món. No hi ha dubte que aquesta autocrítica i conversió és més necessària dins els àmbits de més poder, de més riquesa i de més decisió, perquè són els àmbits que més poden influir en solucionar els mals. I són els àmbits on la resistència al canvi és més forta. Ja ho diu K.Marx, crec haver llegit a qualque lloc: Que el diner és un fetitxe, com un embruixament que ens sedueix sense que ens adonem compte, fins que anul·la el desig de productivitat i el substitueix per la cobdícia en el guany. I així neix la passió fora mida que ens duu a la crisi total. La passió que utilitza i engrandeix el capitalisme modern mitjançant les refinades tècniques del mercat i la seva publicitat.
Em pareix entendre que aquesta ensenyança evangèlica és d’enorme actualitat per ser aplicada al nostre temps. La gent senzilla i de carrer té la impressió que la culpen de bona part dels mals de la crisi i que li fan pagar desmesuradament les conseqüències. I no veu que els estaments de riquesa i de poder econòmic o polític es vegin igualment afectats. Són molts els que pensen com Jesús: que fa falta una bona dosi d’autocrítica i de conversió. Més autenticitat i igualtat i menys llenguatges confusos per amagar grans fortunes i quantitats de diners, que escandalitzen a qualsevol ciutadà malmenat per les estretors de la crisi econòmica. No entrarem en detalls perquè no em toca a mi fer-ho, ja ho fan cada dia els periodistes que tenen la tasca d’informar.
Crec que també és un bon ensenyament aquella paràbola de Jesús, que narra com un pagès davant una figuera amb dificultats i que no dóna fruit, no decideix tallar-la, sinó tenir més cura d’ella, cavant el seu entorn i femant la terra, per tal de crear les condicions necessàries amb l’esperança que millori i doni fruit. Jesús la refereix al comportament de Déu amb les persones i el poble.
Pens que no és de més referir-la també a la situació actual en què el poble més senzill té greus dificultats i en lloc de trobar més auxili, sofreix més retalls en ajudes socials i de salut i de treball. La paràbola suggereix tot el contrari. Reforçar per part dels qui poden, perquè tenen a balquena i més, les ajudes i la solidaritat generosa per tal que tothom visqui en condicions de créixer i madurar com a persona i sentir-se útil.
En definitiva, l’evangeli recorda de moltes i diverses maneres que el màxim valor a tenir en compte dins el món, en crisi i sense crisi, és la persona humana, tota persona humana, i no la gran economia i el poder. I Jesús diu que aquesta és la manera com Déu veu i entén les coses. I aquesta és l’autèntica religiositat sense confusió.