Passatges d’Acorar

Ja he dit en més d’una ocasió que Acorar, el monòleg interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran, passarà a la història com un clàssic del teatre mallorquí. Pel que diu, pel que fa pensar, pel que fa riure, per l’escenografia, per la interpetació… Per això, i aprofitant que a finals de mes torna a visitar Sa Màniga,  no em puc resistir a compartir amb vosltres  alguns dels passatges que més m’han marcat de l’obra i que, a més, intentaré analitzar.

(Avís que reprodeusc alguns fragments sencers, per si algú encara no ha vist l’obra).

1. Començam amb un diàleg molt propi de Mallorca en el qual, volguem o no, se’ns mostra el caràcter un poc tancat que tenim.

– Tot lo dia deis mal des forasters i a s’hora de votar: PP i PSOE, lo més foraster que hi ha.

– Idò què hem de votar? Es teus? Que perquè tenen estudis no sé què es pensen… Una guarda de bohemios, mestres d’escola i funcionaris que no van de feina. Saps si fossen autónomos i haguessen de pagar des seus!

(….)

– Idò vénga xalets pertot! I es pagesos a sembrar enmig de sa plaça.

– Caaa! I tu que no deus ser un poquet… del GOB?

– Quaranta putes de GOB! No en puc veure cap, d’ecologista.

– I veïnat que s’ha venut?

– Un alamenot carregat de duros, han duit una sortada

– És oiós, mos fan fer lo que volen; això s’hauria de privar. A Dinamarca no en volen cap, d’alemany.

– Privar? Lo que han de privar són es mallorquins, sa uralita i voltar ses finques amb somiers vells d’hotel. Això han de privar.

(…)

No voleu forasters, no voleu alemanys, no voleu xinos, no voleu negres, no voleu moros, no voleu peruanes… Què putes voleu?

La darrera intervenció resumeix molt bé com som a Mallorca. Si ens aturam a pensar-hi, no volem ningú a la nostra roqueta…  més que nosaltres mateixos. I el millor de tot l’autocrítica paròdica que fa dels propis mallorquins… Que ens hem d’anar a queixar si som els primers que posam uralita i somiers als nostres trossos.  

2. Continuam amb una mostra de com són els joves d’ara devora els d’antany. El canvi generacional, en poques paraules. 

–  Vaja unes alzines!
—No són alzines això.
—Bé, aquests pollancres…
—No són pollancres.
—Idò, què són?
—Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un aladern, ni un llampúgol, ni una alzina…
     Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines i oms, només diuen arbres. (…)
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Volia fer una anàlisi de tot aquest fragment que demostra cap on miram el joves  (la modernització, la globalització) i què deixam enrere (la tradició, el que ens rodeja… lo nostro en definitiva), però què millor que un fragment de la pròpia obra per explicar-ho: 
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble…
I jo dic: si canviam paraules com sebel·lí, ropit, llorer, atzerola… per Golf GTI, Apple, IPad… no passarem de “mallorquins únics”, amb la seva pròpia idiosincràsia, a “persones globalitzades” incapaces de disitingir-se d’un altre habitant de qualsevol altre lloc del món igualment globalitzat que també viu enrevoltat de “Golf GTI, Apple, IPad”…
 
3. Per descansar de tanta reflexió… un acudit sense més pretensió. Però i que no és guapo riure un poc… Per cert Dalmau, no te posis gelós, però l’acudit és de primer nivell!!! Vaig riure pels colzes… 
Què és lo que du aquest frare?
– Què és lo que du davant ?
– Què és lo que li degota?
– I  què li degota tant?
– Es collons, es rave!
– Hala, brutanxo!
– Grosserot.
-Un cullerot.
– No.
 – Es davantal?
– No. Sopetes?
– Idò un ciri encès!!!
 
4. I per acabar us pos la reflexió final de l’obra que ve a resumir el sentit d‘Acorar:  
“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers i romaguers i… totes ses definicions consegudes de lo nostro.”
Vosaltres mateixos… sobren les paraules. 

6 pensaments a “Passatges d’Acorar

  1. Gràcies pel comentari Pau. Només matisaré que l’acudit des frare no és un acudit, és una endevinalla popular recollida en el cançoner del Pare Ginard i que un servidor va cercar i proposar a l’autor en un moment de crisi en el procès d’assajos. En el moment de la narració parla de l’entreteniment després del dinar/sopar de matances i el que conten tots els participants per tant varem recorrer a la tradició popular per fer una endevinalla desconeguda confrontada amb l’endevillana coneguda de la fosca que també se’n fa esment.

  2. Acorar era tan necessari com l’aire que respiram, per això el seu éxit. Però no deixa de ser curiós que ens queixem dels doblers que dedicam a cultura (l’enquesta de card.cat és un bon exemple d’on retallaríem). En una societat més culta, no des del caire més cultureta sinó des del coneixament, potser seria un espectacle més. Alguna cosa s’ha perdut pel camí amb la democràcia i la postdemocràcia que ve no dóna massa marge a l’esperança. D’aquí a cinquanta anys si encara existim Acorar serà vigent.
    M’agrada el comentari de Rafel Duran perquè crec que ha de reivindicar la direcció de l’espectacle sense llevar cap mèrit a en Toni, ja que sovint he sentit comentaris de gent de teatre que la direcció no es notava. Jo no he estat al procés però he vist l’obra dues vegades i n’he llegit el text i coneixent en Rafel, puc assegurar que la seva feina és nota molt, diria que moltíssim, és un gran professional.

  3. Gràcies Joan Gomila, només vull constar que el meu comentari no el vaig fer per reivindicar res eh? Tu saps que espectacle teatral és un treball d’equip on cadascú té assignada una funció però al mateix temps també és un diàleg entre tots. De la resta m’abstindré de fer cap comentari perquè no és el meu estil. Quan ets damunt s’era ja saps que t’ompliràs de pols, però al pagès el que li interessa és el gra batut, la pols se’n va si et rentes.

    • Veig que potser no m’he expressat bé. El primer comentari no el vaig fer per reivindicar res, simplement per aclarir que no era un simple acudit sinó una endevinalla popular, una joia, una petita part del tresor tradicional recollit per grans persones amants de l’illa i que si precisament sabia de la seva procedència és perquè em vaig passar unes hores remenant fulles i cançoners per ajudar a en Toni a desencallar un conflicte dramatúrgic molt lleu.

Respon a Joan Gomila Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.