Vaja, amb lo tranquilet que estava el matí, i ha estat dinar i començar a fer una aigua que déu n’hi dó!.
Llavors m’he decidit a agafar un paraigua i anar a fer un parell de fotos.
Sí, jo era aquell raret que se passejava per la vila amb una càmera quan feia aquell calabruixot, ja sé que no és gaire normal però als qui ens agrada la fotografia és una sensació que vé a ser allò que en castellà diuen “la llamada de la selva” i no t’hi pots resistir.
Bé aqui les teniu.
Davant les proporcions que ha arribat a agafar la ploguda he optat per demanar-li a un entès del tema a veure si allò era la fi del món, ell m’ha contestat que no m’havia de preocupar perquè encara no havia sortit el papa negre 🙂 –
I encara no ho ha estat , però ens hi acostam ! je je !
Es comentaris de le iglesia, i es seus miracles, les deix pes meu cunyat Ignasi; Es que ell en sap més que jo.
Cagondena Serafí ets per tot!!!