Relat. Capítol VI

Com us contava abans, i si comparau els preus que es pagaven pels jornals, veureu que els dobbers escassejaven, per la qusal cosa s’emprava molt el barat: jo tenc això i t’ho barat per això teu. Però, clar, no sempre ni tot es podia baratar i principalment la gent jove necessitava manejar qualque dobber. Com ho feien? Com que no solia esser molta la seva feina i tenien temps, paraven lloves i duien a vendre qualque ocell a les botigues o carnisseries, cercaven esclata-sangs, espàrecs, espigolaven… L’espigolar consistia en què, quan s’havia segat i fet els cavaions i les garbes, sempre quedava qualque espiga de gra, i abans d’amollar-hi els animals qualcú de les cases, normalment els fills, feien tota la finca, pam a pam, arreplegant totes les espigues i així aconseguien un petit extra. El pellucar també era una altra manera: quan havien acabat de collir les ametles es repassava tota la clova, sense deixar cap bocí, i s’arreplegaven totes les ametles que havien quedat. Us assegur que quan hi amollaven els porcs, si haguessin hagut de viure de les ametles que deixaven els pellucadors haurien anat magres ferm! En canvi les garroves no se solien pellucar, no sé si pel preu o perquè tots els animals en menjaven.

Ara, per Pasqua, solia passar el salpàs. Un poc abans de la Setmana Santa un capellà i un escolanet anaven a les possessions amb el poalet d’aigua beneïda i beneïen la finca, el personal, els animals i l’anyada. Però la realitat era que anaven a arreplegar menjar per tenir bon envestir l’estiu: a un lloc els donaven un conill, a un altre un pollastre, dos colomins, ous o altres productes del camp. Els més rics tenien un carretó, a altres venia l’amo a cercar-los i sinó, amb el cotxe de san Fernando, un trosset a peu l’altre andando, però no havien de deixar cap possessió sense beneir.

A mitjan octubre o novembre, si havia fet una saó, es començava a llaurar; després, abans de sembrar, es feien les llobades: com que l’arada no es podia atracar a les soques dels arbres ni als recons, on hi naixien males herbes i esparragueres, s’arrabassaven amb una aixada i després s’entrecavava; així s’aprofitava tot el terreny per sembrar.

Si el temps ho volia, en haver acabat de llaurar es començava a sembrar i després venia una temporada de bona vida, però no estaven aturats, que a foravila sempre hi ha per entretenir-se: tallar llenya, empeltar, arrabassar males herbes, fer tanques, fer paret, llatra i altres coses, però ja no estaven pendents de les llunes ni del mal temps i es podia pegar més tira-tira.

La sembra es començava a mitjan octubre i durava fins l’abril, segons com venia el temps: brusques, fred, gelades… Després, com s’ha dit, els missatges tenien més bona vida, però, com diu el refrany, el juny la falç al puny. Aquest mes començaven a segar i a moltes possessions ho feien els propis missatges, encara que a vegades llogaven quadrilles: sis o set homes que s’ajuntaven a l’hora de segar; tenien un cap que negociava amb els amos i solien anar a escarada, a tant per segar un tros, i així solien fer la temporada. A l’amo li anava bé perquè tenia la feina acabada en la data acordada, si no plovia.

Després de segar venia el garbejar, una feina més emprenyadora que el segar, però això ja és una altra història.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada