Relats (Capítol VII)

Arribades les primeres suades (a causa del sol), l’espiga es segava quan començava a tenir el color daurat.

Una vegada segat, començava la tasca més dura, garbejar. Es feien gavells, s’estenia un vencís enterra i s’hi anaven posant els gavells. Quant n’hi havia prou, veien una garbase lligada ben estreta, i a una altre, quan tenien la carretada es carregava en el carro de garbejar.

No us penseu que just fos tirar garbes dins un carro. Com totes les feines aquesta també tenia els seus secrets:

  • El gra sempre havia d’anar cap a dins el carro.
  • Es posaven les primeres garbes als costats, sempre amb el gra, enfront unes de les altres. Després quan era ple s’hi afegia una filera de llarg per tot el carro perquè no es moguessin.
  • Quan el carro era ple i fermat, n’hi havia que posaven una branca de pi o mata al damunt. Li deien corona o planta bandera.
  • Aquesta feina es feia ben de matí. Entre d’altres coses es feia així a causa de la pallussa que amb el sol pica molt. De totes formes a fora-vila les feines es solen començar a trenc d’alba. El mati garbejàvem i el capvespre soliem estendre.
  • L’endemà ens posàvem a batre sempre que no hi hagués por d’humitat. Si no, es feia un caramull a prop de l’era posant les garbes abaix amb el gra per amunt.
Com era l’era?
Normalment les eres eren superfícies planes d’argila endurida i d’un mínim lo suficient gros a on poguessin donar voltes una o dues bèsties enjoncades al carretó.
Estaven orientades de cap al migdia, en llocs oberts perquè el vent pogués circular lliurement.
Moltes estaven a una pendent, la part alta era plana perquè hi pogués entrar el carro i la part d’abaix estava enrevoltada d’una paret de pedres per aguantar l’era. Enrevoltant hi solien sembrar carxoferes.

El carretó o corró era de pedra de ferro o de fusa i era un con d’un metre o metre vint amb sis o set dents de dalt a baix i quan rodava per damunt les garbes separava el gra de la palla.

Després és necessitava el garbell, ses forces, ses pales i el torn, a on anaven enjoncades les bèsties i les cucales per tapar els ulls als animal, perquè si rodaven amb els ulls destapats es marejaven al cap d’una estona.

La gent per anar a batre s’aixecava a les tres o les quatre del matí.

Un cop ben berenats i amb un glopet de cassalla, agafaven el carro, a cercar una carretada de garbes, cap al carro a cercar una carretada de garbes, i cap a l’era.

Era una feina molt feixuga. Omplien la carretada lo màxim possible. Quan eren a l’era deslligaven les cordes del carro i un dalt i s’altra abaix davallaven les garbes i les estenien a damunt l’era.

El gra sempre es col·locava al centre de l’era perquè quan anessin els corrons del trill i els animals amb les potes fessin anar el gra cap a fora.

Un cop la circunferència de la batuda estava feta, com encara solia ser d’hora, anaven a tornar a berenar, d’aquesta forma si feia el temps que tocava el sembrat anava torrant.

En haver berenat-dinat, agafaven els animals de batre i sense enjoncar les feien voltar per sobre del sembrat per anar deslligant l’espiga de la palla.

Això ho solien fer durant una hora i mitja, i així de mica en mica,  el sol anava estovant els cereals. A l’hora i mitja o dues, s’aturaven  i feien un altre petit dinar-berenar més curt. Llavors, si el temps ho volia i la batuda estava apunt, es junyia la o les bèsties al carretó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.