Hi ha moltes maneres d’entendre la religiositat i moltes mentalitats i, de totes elles, se’n desprenen unes o altres conseqüències.

Una mentalitat és la de les fariseus i els mestres de la llei, que viuen una religiositat sense cor, sense cap casta de sentiments, com si Déu no estimés, ni es posés dins la pell de ningú. Com si Déu fos un jutge fred i pragmàtic que aplica la llei sense cap casta de miraments. Aquesta manera d’entendre a Déu i de viure la religió fàcilment converteix a les persones en una gent insensible, dura i exigent amb els altres, sense gens ni mica de comprensió de les situacions dels demés; i fàcilment actuen cruelment amb els altres sense respectar la seva llibertat i la seva consciència. I tot això ho fan des de la falsa consciència que ells son bons del tot, perquè compleixen, encara que sigui mecànica i hipòcritament, “tot el que està manat”.

Aquesta manera d’entendre la religió sense cor, crea víctimes i sofriment injust, com és el cas d’aquella pobra dona, que l’evangeli conta que estan a punt d’apedregar-la i que, en nom de Déu, demanen un judici ràpid, en calent, per tal de poder-la apedregar aviat; segurament per venjar així les seves pròpies repressions mal encaixades.

L’altra manera d’entendre a Déu i viure la religió és la que veiem en Jesús  davant aquesta escena de la dona a punt de lapidar-la : un Déu i una religió amb cor, a on els sentiments són tan vàlids com els pensaments i les idees. Un Déu i una religiositat que posa en primer lloc a la persona i la seva vida. Un Déu que s’entendreix i es commou i vibra, no davant les lleis, sinó davant cada persona amb totes les seves circumstàncies i dolors. Un Déu que enlloc de castigar, perdona i dóna la mà, perquè tot ell és tendresa i misericòrdia.

D’aquesta manera d’entendre a Déu i la religió amb cor, se’n deriven conseqüències alliberadores per tots: aquella dona deixa de trobar-se dins un carreró sense sortida, la seva vida no es veu truncada, ni tan sols enfonsada davall un gran pes de culpabilitat, sinó que pot refer el seu futur i emprendre una nova vida, amb la confiança que Déu l’estima tant com els altres, i encara més, perquè sofreix ja que és víctima d’una legalitat injusta que volen justificar en nom de Déu. I aquesta manera d’entendre a Déu i la religió, amb cor, també allibera aquells fariseus i mestres de la Llei, perquè els fa comprendre que les infidelitats dels altres, no són perquè els acabem d’enfonsar en nom de Déu (amb la nostra crítica, amb la nostra llengua i amb lleis i exigències impossibles de complir), sinó perquè ens ajudin a descobrir les nostres pròpies mancances i errors i ens ajudin a comprendre que tots som objecte de la misericòrdia i el perdó. Ningú pot erigir-se en mestre,  messies i jutge de ningú, perquè tots plegats compartim una mateixa mediocritat.

És vera que, avui en dia, en els nostres ambients culturalment cristians no apedreguem, ni matem en nom de Déu. Però, pot ser que encara quedin àmbits i reductes de religiositat sense cor,  sense sensibilitat suficient per posar a la persona part per damunt de lleis, reglaments, costums, tradicions, i falsos prejudicis seculars.  Si això succeeix, es crea sofriment innecessari. És millor  tenir la sensibilitat i agilitat suficient per canviar mentalitats i doctrines en tot el que faci falta, per tal de ser com Jesús: portadors d’un nou alè de vida per tots, sense enfonsar, ni tancar mai el camí de la vida a ningú.