Relats. Capítol VIII

Per batre se solien vestir d’una manera molt peculiar: es posaven un capell de palla amb una tela cosida que anava d’orella a orella i fins damunt l’espatla, una camia màniga llarga embotonada fins al coll i les mànigues també embotonades, uns calçons de cotó i, algun, calçons amb bufes, unes espardenyes d’espart que alguns es treien a l’hora de batre perquè hi entraven grans i era molt molest. Les dones solien fer el menjar i guardar els infants, però a l’hora de ventar també col·laboraven i es vestiten de manera que només se les veien els ulls.

El batre era una feina molt complexa on hi intervenien molts elements: persones, animals, el carretó, el torn, el garbell, les pales, les forques, el ram -de mata o d’aladern- per agranar l’era en haver arreplegat el gra i la palla. Les pales i les forques solien ser d’alzina o de lledoner; el garbell no era igual per al blat que per a l’ordi i molt manco si parlam de faves, ciurons o llenties; se solia tenir-ne un per a cada casta de gra i a vegades se’l deixaven. Per fer una bona batuda era important que fes sol tot el dia i que l’horabaixa fes un poc d’oratge, però massa vent tampoc no anava bé; si no es movia gens d’aire havien d’esperar, maldament fos de nit i si feia un ruixat ja ho havien fotut tot, perquè es produïa una empanada i no quedava més remei que girar les garbes o la palla perquè s’eixugàs bé de cada costat, procurant que ni el gra ni la palla s’aferrassin a l’era.

El matí, quan s’havia fet l’estesa -que a vegades s’havia fet l’horabaixa abans-, era molt avorrit i en el bater del sol, cansats com anaven i fent voltes sense aturar, necessitaven cançons o bromes per no adormir-se de drets. Quan tenien ben separat el gra de la palla, berenaven a lo aviat i tot d’una començaven a ventar, que consistia en posar-se a favor del vent i, amb les forques, tirar la palla en l’aire i formar dos caramulls: un de gra just devora els peus i un altre de palla un tros enfora. Quan ja quedava més gra que palla ho arreplegaven amb uns rampins de fusta i la palla quedava damunt, la retiraven, després passaven la resta pel garbell i el gra queia damunt l’era. En haver acabat ensacaven el gra en uns sacs d’uns cinquanta-cinc quilos; les espigues que encara tenien grans les posaven en sacs a part i es guardaven com a menjar per l’aviram; d’aquests sacs se’n solia cuidar la madona, que també era l’encarregada de l’aviram.

Si la sort no els havia estat esquiva, després d’un dia molt llarg i sense descans, ho arreplegaven tot l’horabaixa i després tapaven l’era amb la palla més dolenta. Hi solien amollar animals de ploma perquè aprofitassain el gra perdut i perquè ho escampassin tot damunt p’era.

Per regla general, quan s’havia entrat tot el gra i tota la palla, s’havia fet neta l’era i s’havia tapat de pallussa, se solia fer una festa, que consistia en un bon dinar -com els normals d’ara a casa pobra- i, si hi havia gent jove, el vespre es feia un ball ben vitenc, ja que sempre hi solia haver qualcú que sabia tocar el guitarró. El dia de sant Cristòfol -el 10 de juliol- s’ ja havien acabat se n’anaven amb els carros a la vorera de la mar, on feien una paella; sinó, esperaven el primer diumenge que poguessin. En aquells temps no deien “a prendre un bany” o “a la mar”, sinó “a rentar-se”, “a llevar-se la pallussa”, ja que en duien per tot el cos.

Encara no s’havia acabat el fer jornades de dotze o més hores, però aiximateix tenien uns dies de bona vida, tot i que ben prest començava la recollida de l’ametla, la figa i la garrova, però això ja és una altra història.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada