Si hi ha un mestre que encara no he posat aquí, aquest és Bob Dylan, un monstre de la música popular que quedarà per a sempre gravat a la història. Definitivament, no ens el podem perdre!
Robert Allen Zimmerman, més conegut simplement com a Bob Dylan, va començar en això de la música als anys 60,i ben aviat les seves cançons van formar del moviment hippie que lluitava per la pau i contra la guerra de Vietnam, juntament amb altres artistes com Joan Baez i Pete Seeger. Des de llavors l’artista nord-americà ha publicat desenes d’àlbums i les seves cançons ja formen part de l’imaginari col·lectiu americà (i de tot Occident), amb himnes com ara Blowin’ in the wind, Hurricane, Like a rolling stone,The Times They Are A-Changin’ o Knocking on Heaven’s Door.
Resumir més de 40 anys d’hiostòria musical en només un parell de línies és molt difícil, per la qual cosa haureu de perdonar que sigui un poc esquemàtic i em deixi algun detall. I és que un mite vivent com aquest dóna per a molt… Bàsicament donaré a saber que Bob Dylan és un cantautor de lletres compromses i socials, molt aferrat al folk, el country i el rock and roll. Des dels seus incis ha anat evolucionant, però sempre dins aquesta línia que us he dit. Per exemple un canvi es va produir a partir de la dècada dels 70, quan va tenir una crisi religiosa i es va passar del judaisme al cristianisme, la qual cosa es va reflectir en algunes de les seves lletres. També es va modernitzar i va deixar el seu so nu i exclusivament acústic per abraçar la guitarra elèctrica, la qual cosa va ser molt mal rebut pels puristes del folk. A més, amb els anys, el seu caràcter va passar d’activista social amb freqüents aparicions públiques a ser un home més reservat (i a vegades, fins i tot, un poc esquerp) i d’aparicions esporàdiques
Sobre aquest darrer aspecte, puc confirmar-ho perquè vaig tenir la sort de veure’l en directe a Galícia en el Monte de Gozo i, a pesar que el concert fos de gran qualitat, ell es passà tota l’actuació d’esquena al públic amb el seu piano i ens dedicà en tota l’hora un simple “Thank you”· Com a anècdota també diré que, segons una llegenda, va viure uns mesos a Formentera, dins un molí, però això és un extrem que mai s’ha pogut confirmar i que ell mai ha anomenat, per la qual cosa queda a l’aire.
Res més, idò, us deix amb una cançó de Bob Dylan, concretament Duquesne whistle, del seu darrer disc (Tempest, 2012). Pos aquest tema actual i no cap dels seus clàssics passats perquè veieu que l’artista encara continua en plena forma i no és un mite passat, sinó que encara li queda molt per dir en això de la música.